Explorant el territori

Invernal al Bastiments

2008-11-08T12:39:00.000+01:00

Era un d'aquells diumenges, amb les muntanyes carregades de neu, que no saps ben bé on anar. Com que no teniem ganes ni temps d'anar gaire lluny, ens acostem al Bastiments a agafar experiència invernal. Arribem a una bona hora al refugi d'Ulldeter, des d'on començem a pujar per les pistes amunt.

Però un bon tros abans d'arribar al coll de la Marrana, veiem aquest petit corredor a ma dreta que ens crida l'atenció, i decidim pujar-hi, més que res per provar a veure què tal se'ns donen les pendents nevades.

Començem a pujar. Hi ha un bon gruix de neu però es puja molt bé i no ens enfonsem gaire.

Mica en mica, el pendent es va fent més pronunciat

Aquesta és la panoràmica del nostre recorregut, gairebé desde el final del corredor. Al fons, la vall per on passa el GR-11, cap al Coll de la Marrana.

El coll de la Marrana, vist desde el corredor, en el punt de màxima pendent

Arribant a l'escaló final i ja sortirem del corredor

Ara li toca a en Carles superar l'escaló de neu

Objectiu assolit, ha estat una experiència nova i molt excitant. Ja som al peu del Bastiments, que es veu al fons

I aqui ja som al cim del Bastiments, on el vent bufa fort

Tan fort que dalt la carena es produeixem imatges tan espectaculars com aquesta:

Baixant del Bastiments, tenim la intenció de rematar la jornada fent el Grà de Fajol, però en arribar al coll, el vent fortíssim que gairebé ens tira al terra, ens fa desistir.

La sensació tèrmica deguda al vent és molt intensa:

Al final baixem directes al cotxe, on recuperem forces. Un dia magnífic!

Aneto desde Coronas (2on. intent)

2008-11-08T00:10:00.012+01:00

Després del intent fallit del juliol passat, ens disposem a tornar a fallar una altra vegada però en versió invernal. La raó és ben simple: aquesta setmana ha caigut un bon paquet de neu, i sabem que no podrem fer cim, no només pel risc d'allaus, sino per tanta neu fresca i tova que dificulta l'avanç. En qualsevol cas, ens ho prenem com "anem a fer un tomb" i a agafar experoència invernal, provar l'equip, etc.

El divendres dia 7 sortim a mig matí, parem a dinar com uns senyors, i a mitja tarda arribem a Benasque. Lloguem el material que falta (crampons i piolet pel Toni), i ens dirigim al plà de Senarta, on deixem el cotxe. El camping és tancat i estem absolutament sols.

Tal i com tenim previst, a mig camí se'ns fa de nit, alhora que trobem la neu ja ben acumulada a la pista que porta al refugi de Coronas. Tenim un bon clar de lluna, i no necessitem frontals.

Al cap de menys de dues hores, arribem al refugi. No hi ha ningú i prenem posessió del idílic emplaçament.
El refugi és bastant petit, però per als tres en tenim de sobra. A dins hi fa fred i, malgrat que hi ha una bona llar de foc, no en fem perquè sota un metre de neu la llenya no xuta gaire bé...

La teulada del refugi presenta aquest impressionant aspecte. Hi descarreguem uns quants cops de piolet però no aconseguim ni fer-li pessigolles a la gruixuda i dura capa de neu.

Després de fer una mica d'exercici amb el piolet, entrem dins a sopar. Aquesta vegada, en Toni és el que s'ha cuidat millor, i ens ha donat una bona lliçó de com s'ha de cuidar l'alimentació a l'alta muntanya (i si cal dur un panetonne, doncs que hi farem...)

Mentretant, els altres ens conformem amb unes racions més ben estudiades
Una foto abans d'anar a dormir... encara no ho sabiem, però els ratolins que viuen al subsòl del refugi, ja s'estàven llepant els bigotis, esperant a que ens ensobréssim i aixi poder atacar les nostres provisions. Sort que en Carles, que feia la primera imaginària, estava a l'aguait...

Entre el fred, els ratolins, i altres bestieses, la nit ja ha passat ben ràpida, i a quarts de sis ja estem equipats, a punt de pujar cap amunt...
Comencem a pujar cap a la nostra primera fita en el camí: l'Ibonet de Coronas. Al principi ens costa una mica trobar el camí, ja que amb la neu no es distingueix prou bé el recorregut, i ens enfonsem a la neu que és molt tova.

Pel camí es va fent de dia, i la claror ens deixa entreveure el paquet de neu que hi ha pels voltants

Ens costa una bona suada i posem a prova la nostra moral i paciència, però arribem al Ibonet de Coronas. Ha estat més dur del que pensàvem.

Més amunt, la cosa millora, al no haver-hi tanta roca. No obstant, l'avanç és penós i sovint tenim neu fins als genolls...

...i de vegades, fins més amunt i tot!!

Veient l'hora que és, decidim matar-ho al Ibón inferior (2600 mts), per arribar a una hora prudencial al cotxe. Fent un petit càlcul, veiem que per arribar fins aqui, hem trigat gairebé el triple de temps que l'altra vegada, sense neu. En aquest punt, ens atrapen les úniques persones que hem vist en els dos dies que portem aqui dalt. Son tres nois madrilenys que pujen fort, en part perquè els hem obert una bona traça a la neu. Ells continuen més amunt i fan la canal que els porta directament al Ibón superior.

Ja de baixada, l'Ibonet de Coronas, presenta aquest aspecte tan gèlid

Per baixar més ràpid, fem un "cul-i-baixa" molt divertit i, malgrat que la neu és tova, agafem una bona velocitat.

Però la baixada s'acaba ràpidament i hem de tornar a pujar (aquesta foto no és de cap anunci de North Face, encara que ho sembli)

Impressionant l'aspecte del Ballibierna, a petar de neu.

Finalment, un petit descans en arribar al refugi de Coronas, recollim el material que hi haviem deixat, i continuem avall fins al plà de Senarta a tota castanya on hem deixat el cotxe, i cap a caseta.

L'Aneto es resisteix, però ja veurem qui hi diu l'ultima paraula.... la propera vegada hi tornarem amb reforços.

Aquesta és la versió del blog d'en Carles
i aquest, el seu video

Matagalls pel Coll Pregón

2008-10-12T22:44:00.000+02:00

Doncs, si... gairebé fa vergonya dir-ho, però encara no havia estat mai al cim del Matagalls. Com a molt a prop, vaig estar a la sortida de la Matagalls-Montserrat del 2007, però això ja és una altra història.

No estava planejat, però últimament les coses van així... es va suspendre el segón atac al Mauberme per raons meteorològiques i per calmar la nostra set de muntanya, vam commutar la pena per un Matagalls en petit comitè, malgrat el mal temps i la pluja. Erem la Bego, en Ferran i jo mateix.

Després de trobar-nos a Viladrau, vam anar amb cotxe fins al coll de Bordoriol, on hi ha un bon aparcament. Això és al PK 3.5 de la carretera GIV-5201, de Viladrau a Santa Fe.
Al costat de l'aparcament, hi ha una pista que surt en direcció SW, que va pujant fins a una petita esplanada on hi ha petita imatge.

El cami es fa aleshores més estret i en pocs metres trobem una bifurcació. Tots dos camins van al Matagalls, indicats per sengles rètols. Nosaltres agafem el de l'esquerra. Cal segui el camí principal que, en un moment donat, es bifurca. Agafem el trencant de l'esquerra que puja amunt.

A pocs metres del Coll Pregón, sota la boira

En 30' arribem al Coll Pregón, ja fora del bosc i en un prat amb una fita de pedra al mig. Cal agafar el camí que s'endinsa al bosc per la dreta. Anem carenant per dins el bosc i en poca estona en sortim, donant pas als prats. Ja tenim el cim a la vista, i sense ni despentinar-nos.

Aquest lloc em vam batejar com "el cementiri dels arbres"

Tota la vall és coberta per la boira, però potser és encara més bonic que en un dia clar... si més no, més original. Amb la boira, però, cal anar amb compte perquè es pot ficar dins el cervell... ò almenys això diuen.

Mirant a Groenlàndia, a mig camí de l'infinit...

St Julià de Ribelles desde Vila-roja (Vallespir)

2008-09-27T19:44:00.002+02:00

Tracks pel GPS disponibles aqui.
Més informació sobre el format del fitxer de tracks.

Aquesta vegada em decideixo a atacar la zona de StJulià de Ribelles (Alta Garrotxa) desde el nord.

Apart de tastar nous senders, intentarem trobar una via més ràpida d'aproximació a aquesta zona, que la de Sadernes i St Aniol. Segurament haurem de fer més estona de cotxe i més quilòmetres, però potser hi guanyarem en temps.

El punt més proper per arribar-hi en cotxe convencional, sense embolicar-se per pistes i camins forestals, és desde la localitat de Vila-roja, a la comarca del Vallespir de la Catalunya nord.

Per arribar a Vila-roja crec que el millor és anar en direcció nord per l'AP-7 ò la N-II, direcció La Jonquera. Si venim per l'AP-7, sortirem per la sortida num 3 i continuarem per la N-II uns 5 quilòmetres més en direcció La Jonquera, fins arribar a un trencant a mà esquerra, que agafarem en direcció Maçanet de Cabrenys/Darnius. Creuarem Maçanet i seguirem per una ampla carretera en direcció a la petita localitat de Tapis, i continuarem cap a la frontera, que creuarem. Ja en territori francès, la primera població que trobem és Costoja i, 3,3 quilòmetres més endavant, una mica abans d'arribar a St. Llorenç de Cerdans, hem de trencar a l'esquerra, direcció Vila-roja (Vilerouge).

Un quilòmetre abans de Vila-roja, en un revolt a dretes on hi ha un pont estret, agafarem una pista asfaltada que puja a mà esquerra. En un quilòmetre arribem a una petita esplanada on hi ha unes bústies i l'asfalt s'acaba. És el Plà Castanyer, i aqui és on haurem de deixar el cotxe. Hem trigat 1h30' desde Vidreres (2h20' desde Barcelona).

El camí segueix la direcció de la carretera i és una pista forestal que va baixant. Arribem en un lloc on la pista fa un revolt tancat a l'esquerra (00:15), i hi ha una petita esplanada a ma dreta amb una cadena. Deixarem la pista en aquest punt i creuarem la cadena, que és precisament la frontera.

Al cap de poc, la pista s'acaba davant una reixa d'una casa (00:20), creuarem un petit rec que ens queda just a la dreta de la reixa, i hem de trobar un sender estret que ens deixa, en un parell de minuts, al famós Hostal de La Muga. Aquest indret, ara en un lamentable estat, era un lloc estratègic de pas obligat, on s'hi podia trobar allotjament, queviures, etc fins la dècada dels anys vuitanta.

Hostal de La Muga

Creuat l'Hostal, trobem una pista prou ampla, que seguirem a mà esquerra, cap avall. En poca estona creuarem La Muga. Aquest riu serveix per delimitar la frontera una metres més avall, i no deixa de ser curiós que la frontera passi per una vall, quan estem acostumats a que passi pels cims de les muntanyes i les carenes.

Continuem per la pista i, abans del torrent de St Corneli trobem un petit prat a mà dreta (00:27). Hem de deixar la pista i creuar aquest prat. En pocs metres arribem a les runes de l'ermita de Sant Corneli.

En aquest punt cal localitzar el sender que puja al Màs Sobiràs. En aquest indret hi ha dos senders, poc visibles desde el mateix prat ja que es perden en l'espessor del bosc. Cal situar-se d'esquenes a la porta de l'ermita i agafar el cami de la dreta, amb marques grogues. L'altre camí esta marcat de color verd i taronja i creua el torrent, en canvi el camí bó no el creua.

El sender, molt ombrívol, puja amb una pendent moderada pel marge esquerre del riu. Cap al final, una vegada hem sortit del bosc, el sender es perd una mica i es confón però si estem atents a les marques grogues, no hi ha d'haver cap problema.

Arribem a una pista forestal (00:55), la que va de Bassegoda a l'Hostal de La Muga, la seguirem a l'esquerra durant un escassos 30 metres, i de seguida la deixarem per creuar un prat a ma dreta, on encara hi tenim marques grogues. A la vista, dalt del prat, hi veiem el Mas Sobiràs, actualment utilitzat com a refugi de bestiar.

Aviat arribem a un lloc on les marques indiquen dos camins possibles (1:00). En aquest punt tenim el Mas del Sobiràs a l'esquena i el bosc davant nostre. El cami de la dreta puja al Puig del Casso, i el de l'esquerra va cap a Ribelles, en direcció W/SW.

Realment val la pena fer aquest sender, estret, sinuós i molt entretingut, alhora que molt ombrívol. En algun moment trobarem un mirador des d'on podrem veure l'ermita de Sant Julià de Ribelles, el Puig del Bassegoda al fons i el Puig d'en Coll.

El sender entronca amb un altre sender que baixa i en pocs metres va a parar a una pista ampla (1:25). Baixarem a l'esquerra i en cinc minuts (1:30) arribem a Sant Julià.

La tornada es pot fer pel mateix camí ò, si hi ha temps, es pot pujar al Puig del Casso i tornar a baixar per la vessant del Màs Sobiràs.

Una vegada arribem al cotxe, val la pena fer una curta visita al bonic poble de Vila-roja, el més meridional de l'estat francès.

Si comparem aquesta aproximació amb la via de Sadernes-St Aniol-Ribelles, aquest camí ens permet arribar una hora abans a Ribelles, a canvi de fer més quilòmetres de carretera.

Via Vila-roja:
Cotxe : 1h30, 120km, 18€
Caminada: 1h30'
Total : 3h

Via Sant Aniol: Cotxe: 1h, 77km, 10€
Caminada: 2h55'
Total: 3h55'

A l'anada, abans d'iniciar el camí de Ribelles, vaig intentar arribar al Plà de La Muga, just a la frontera, sota el Puig de La Llibertat. Per això, una vegada en el Hostal de La Muga, vaig seguir la pista a la dreta, cap amunt. Al cap de 300 metres trom un trencant ample a mà dreta que puja recte amunt. El seguirem, i anem pujant 2,1 km més fins que la pista s'acaba.

En aquest punt trobem la Muga, que aqui presenta un llit de marcat color rogenc. El camí es perd i l'unica alternativa, no gaire costosa, és remuntar el riu pel llit sec. Quan jo hi vaig passar estava força net, i s'hi podia caminar bé. En algun punt s'ha de grimpar per salvar les roques i els salts d'aigua, però és relativament fàcil. Molt millor que anar pel bosc, molt brut i perdedor. En un moment donat, però, com que no veia gaire clar que pogués remuntar el riu fins dalt del plà de La Muga, vaig decidir tornar enrere.

El riu Muga, gairebé impracticable per la vora en aquest punt

En canvi, cercant ressenyes per Internet vaig veure que efectivament s'hi pot arribar. Cal remuntar per dins el riu fins un cert punt, on se surt del bosc, aleshores es pot continuar pel marge esquerre del riu fins a dalt. Un altre dia serà...

El Posets desde la vall d'Estós

2008-09-12T23:14:00.000+02:00

Sense renunciar al cim més alt dels Pirineus, l'Aneto, que vam haver d'abandonar pel mal temps ens decidim ara a fer el segón cim més alt: El Posets ò Pic Llardana.

Com que en Carles ja va fer el Posets el juliol passat desde el refugi d'Angel Orús (vessant sud), aquesta vegada ho provarem desde el refugi d'Estós, al nord-est del cim.

Arribem a Benasque cap a mig matí i ens dirigim a l'entrada del camping Ixeia, que passem de llarg i seguim el camí fins una mica més amunt on hi ha un aparcament. A les 12:45 començem a enfilar la pista que puja al refugi d'Estós. El camí està molt ben acondicionat, és ample i gairebé ni s'enfangen les botes. Ideal per a dominguerus...

En el sender que puja a Estós

La cabanya del Turmo, a mig camí d'Estós

El refugi d'Estós

Arribem al refugi d'Estós a les 15:30, on dinem una mica abans de continuar el camí de debò. El temps encara aguanta, hi ha núvols però predomina el sol. Sortim del refugi a les 16:15, en direcció oest, per l'esquerra del refugi. El sender baixa cap a la vorera esquerra del riu, i hem d'anar a buscar un pont de reixa metàl.lica, a 500 metres del refugi. Creuem a la banda dreta del riu i seguim les fites, que n'hi han poques.

El pont metàl.lic per creuar el riu

De vegades el camí es perd bastant, sobretot perquè es confón amb els propis senders que fan les vaques i que no duen enlloc. Vam caure en un d'aquests camins i després d'una bona estona ens adonem que el camí s'acaba en un marge molt incòmode i hem de desfer gairebé tot el camí. I, per si fós poc, comença a ploure... Amb la tonteria, perdem gairebé una hora per sortir d'aquella trampa.

Cap a les 18:00, retrobem el cami amb les seves fites, que segueix estrictament en direcció oest.
El sender va fent un pendent cada vegada més pronunciat, i a estones cal buscar les fites perquè algunes no son gaire visibles. No para de ploure, tot i que és una pluja fina, intermitent. El problema és el vent, que cada cop és més fort i a rafagues.

A les 19:30 decidim acampar, el problema és: "ón acampar?"... som a 2370 mts i encara hi ha herba, però el terreny és molt accidentat, amb pedres per tot arreu i no hi ha un metre quadrat de terreny que sigui plà. Estem més de mitja hora donant voltes, decidint quina és la pitjor de les ubicacions, i no n'hi ha cap que faci el pès. Comença a fer-se fosc, fa fred i s'ha de prendre una decisió ja mateix...

Al final ens quedem amb el lloc menys pendent que trobem, però tot i així és molt incòmode. Passem una bona estona desenterrant les pedres que sobresurten de l'herba, i creiem que les pedres no seran un problema. Per sort, en aquest punt estem una mica arrecerats del vent.

Muntada la tenda (una Quechua Ultralight T2), ens consta un munt entrar-hi, per la forta pendent però amb el fred, qualsevol lloc és bò. Sopem ràpidament mentre el vent no para de sacsejar la tenda en totes direccions. Segueix plovent.

Pinten bastos per fer el Posets l'endemà si el temps no millora... a les nou ja estem en posició de dormir. Surto un moment a rentar-me les dents i veig que la pluja ja s'ha tornat aiguaneu. La tenda i el terra esta coberta per una fina capa de gebre, i això que tot just acaba de fer-se fosc, i amb el vent, la sensació de fred és brutal.

Passem la "nit del lloro"... més ò menys. Amb el pendent, costa mantenir una posició estable dins la tenda. El vent no para de sacsejar la tenda tota la nit, i de vegades sembla que ha d'arrencar el vol pendent avall...

L'endemà el temps no millora. Fa molt fred, tot esta glaçat i plovisqueja. Més amunt hi ha poca visibilitat pels núvols baixos. Rès, un altre fracàs, esmorzem com podem, desmuntem el campament i cap avall.

Ha nevat durant la nit. Les primeres neus de la temporada?

Arribem a Estós en 1h15', i el temps millora una mica. Desde allí, cap avall i fins el cotxe sense parar.

Com diu un muntanyenc famós, últimament potser no fem cims, però fem moments, moments i situacions per no oblidar.

Per a més realisme, aqui teniu un enllaç a video que va fer en Carles:
http://www.youtube.com/watch?v=FzlBkx6vAAU

Ho tornarem a provar (però se'ns gira la feina...)

Baixant d'Estós, amb el refugi al fons

El Puig del Casso desde Sant Aniol

2008-09-10T23:14:00.002+02:00

Tracks pel GPS disponibles aqui.
Més informació sobre el format del fitxer de tracks.

Avui he pujat al Puig del Casso, un dels cims de l'Alta Garrotxa més desconeguts, probablement per la seva poca altitud (1187 mts), però amb una vista excepcional en totes direccions, des dels Pirineus Orientals fins al mar. A més, em servirà per descobrir part del camí que duu a La Menera, creuant la frontera amb França i que properament faré sencer.

La ruta prevista surt de Sadernes, passa per St Aniol, el Pujant d'en Llebre, St Julià de Ribelles, La Creu de Ferro i el Puig del Casso. Hi hauria alternatives probablement més curtes, per exemple desde l'Hostal de La Muga, però prefereixo passar pel pujant d'en Llebre per l'espectacularitat de les vistes.

Com sempre, deixo el cotxe en el aparcament del Pas dels Aures, la qual cosa m'estalvia 30 minuts de pista, bonica, però que ja em sé de memòria. L'aparcament és buit i començo a caminar a bon ritme cap a Sant Aniol, on hi arribo al cap d'una hora exacta (1:00).

Sant Aniol vist desde el pujant d'en Llebre

Descanso 10 minuts prop de la font i pujo pel sender que passa entre l'antic refugi i l'ermita. M'he de descalçar per creuar la riera, ja que baixa força plena. El camí, amb una bona pendent i que va fent ziga-zagues, es pot fer a bon ritme. En 10 minuts (1:20) arribo al Collet de Clarioles. Aqui s'ha d'agafar el corriol de l'esquerra. En aquest punt, en una roca, hi ha una inscripció amb pintura vermella que diu "La Menera 4h30"... no puc evutar riure, ja que ho trobo una mica optimista.

Ben aviat el camí puja molt dret, i cal fer servir les mans en alguns punts. Es important no perdre de vista les marques grogues i alguna de vermella, més desdibuixades. Ara ja ens ho hem de prendre amb calma. A mida que guanyem altura, el camí es va tornant espectacular i en certs moments esdevé un cornisa penjada per sobre la cinglera. No és difícil i només cal anar amb compte de no ensopegar.

Espectacular vista de la riera de Sant Aniol, per on he pujat

El sender esdevé estret i molt variat

En 20 minuts (1:40) el camí es divideix en dos: el de l'esquerra baixa i el de la dreta segueix pujant. Continuo pel de la dreta amunt. Després de 15 minuts (1:55) arribo a les runes de Can Llebre, distingibles per unes antigues feixes delimitades amb pedres. En aquest punt, on el bosc s'aclareix una mica, cal deixar el corriol i pujar per la dreta amunt, creuant les feixes. Seguirem només les marques grogues, ja que les vermelles segueixen pel corriol principal.

Més endavant trobem el pas del Llebre, que és un punt on cal fer una grimpada per salvar un marge d'uns tres metres. Es fàcil i hi ha prous llocs on agafar-se. Si s'hagués de baixar per aquest punt només caldria vigilar on posem els peus, però no hi ha d'haver cap problema. Seguim el sender amunt durant uns 20 minuts i arribem (2:15) a una pista, en un revolt tancat d'aquesta. Ara cal seguir cap a la dreta, en direcció a Sant Julià de Ribelles. El cap d'uns 15 minuts (2:30) podem agafar una drecera a mà esquerra en un punt on la pista creua un torrent, que ens estaviarà una bona marrada. Tornarem a retrobar la pista, que seguirem cap a l'esquerra, i arribarem a una cadena que ens franqueja el pas (2:50). Just en aquest punt a mà esquerra surt un corriol que es fica dins el bosc i que, en 5 minuts ens deixa a Sant Julià de Ribelles (2:55). Abans, però haurem retrobat la pista principal un altre cop, que seguirem també a l'esquerra.

Avui, la porta de l'ermita de Sant Julià era oberta...

Darrere del rètol de Sant Julià continua la pista, barrada per una altra cadena, que s'enfila recte en direcció nord-oest. Al cap de 150 metres, deixarem aquesta pista per un corriol que surt a mà dreta en un petit collet. Encara estem seguint les marques grogues. En pocs metres hi ha una bifurcació de camins, tots dos marcats amb marques grogues i amb una 'T' groga al mig. Dedueixo que he d'agafar el de l'esquerra, que puja cap amunt. Imagino que el de la dreta deu anar al Mas Sobiràs, però no ho tinc clar.

Ara la pujada és molt pronunciada, i cal fer servir les mans de tant en tant. Cal anar alerta de no despistar-se ja que el sender es confón amb la vegetació i sovint es perd. Hi ha marques suficients, però cal estar a l'agüait.

Després de mitja hora de sortir de Ribelles (3:25), arribem a una clariana del bosc en un coll, on veiem que les marques grogues es tornen a bifurcar (es veu que no hi havia pintura d'un altre color...). El camí de la dreta baixa i el que segueix recte puja ben dret. Evidentment, hem d'agafar el que va recte. A partir d'aquest punt, la pendent és cada cop més forta i cada cop fa més calor, ja que hi ha menys arbres.

En 25 minuts arribem al cim, gairebé inesperadament, ja que el cim és força rom i cada vegada hi ha menys pendent fins que trobem la curiosa fita que hi ha en el cim del Puig del Casso (3:50).

La Mini-fita dalt del Puig del Casso

La vista és espectacular, i crida l'atenció una franja de terra vermellosa en direcció nord-oest, prop del naixement de la Muga. Es en aquesta direcció on caldria seguir el cami que ens duria fins a La Menera, però això sera un altre dia.

Faig la tornada pel mateix camí fins a Ribelles, però en arribar a la primera cadena que he trobat en pujar, no segueixo per la pista, sino que la creuo i segueixo per un sender que passa pel coll de la Bassa, el plà Ballador, i tornant al Coll de Clarioles i Sant Aniol. Bàsicament es tracta de salvar el Puig d'en Coll per la banda est.

En el Coll de la Bassa m'enduc un bon ensurt, ja que sento el roncar d'un parell de porcs senglars a pocs metres, just darrera dels arbres que tinc a la meva esquerra. M'aturo de cop i penso que segurament me'ls trobaré de cara en el proper revolt del camí, i això no els faria cap gràcia ni als porcs ni a mí. Amb tots els respectes pel regne animal, ara tampoc seria el moment d'iniciar un diàleg d'allò més porcí amb aquestes bésties. Decideixo picar de mans, treure'm el xiulet de la motxilla i xiular ben fort. De seguida, sento un fort soroll de branques i com el ronc dels porcs s'allunya a tota velocitat. Ara ja puc continuar el meu camí, sense deixar de bufar el xiulet de tant en tant, per si de càs.

La balma dels Ribellencs, en el camí de baixada

La baixada, la faig en 2h 45' fins al Pas dels Aures, sense novetats.

El temps total va ser de 8h10', incloent-hi 1h15' en descansos.

Nota: els temps esmentats entre parèntesi no inclouen descansos.

Aneto desde el refugi de Coronas

2008-07-14T20:35:00.005+02:00

Doncs ja ha arribat la travessa estrella de la temporada, per la qual ens hem estat entrenant últimament: l'Aneto. Hem decidit pujar-hi per una via molt menys freqüentada que la de La Renclusa, i fer-ho desde el refugi de Coronas. A més, diuen que la ruta és més variada i bonica. Aquesta vegada també s'hi ha apuntat la Nere, a més del trio habitual, en Carles, en Toni i jo. Decidim també aplicar la tàctica de sortir ja el divendres, aproximar-nos, acampar i fer el gruix de l feina el dissabte, que ens ha anat molt bé fins ara.

En Carles i jo sortim de Castellbisbal a les 16:00 en punt i arribem a Benasque sobre les 19:15. Una vegada creuat Benasque, cal seguir per una carretera que porta en direcció a les pistes de Cerler, però sense desviar-nos. Al cap de pocs quilòmetres, hi ha una pista que baixa a mà dreta, amb un rètol que indica "Vallibierna". Baixem per aqui i en uns 200 metres arribem a l'entrada del càmping i un petit lloc on deixar el cotxe.

Com que l'ultim bus surt a les 17:30, hem de fer els 8 kms de pista a peu i amb doble ració de crampons, ja que en Toni i la Nere ja han pujat abans amb l'autobús i no en duen. A les 19:40 començem a caminar pista amunt i en una mica menys de 2 hores arribem al refugi de Coronas, que esta en prou bon estat. Ja fosqueja i no ens podem entretenir gaire més, hem de seguir fins a l'iboncet, on els altres ens esperen acampats desde fa hores.

Només hi ha tres persones en el refugi, comptant un "manyo" molt simpàtic i xerraire que ha pujat amb nosaltres tot el cami i que ens indica, amb no gaire precisió, per on es puja a l'iboncet. Amb tant poca precissió que enfilem per un corriol estret i poc definit que va pel marge esquerre del riu. Després ens adonariem que el cami bó puja pel marge dret del riu i que s'agafa al costat mateix del refugi, i que és molt ample i recte.

Al cap de pocs minuts perdem el sender, per la foscor, i ens trobem dins un bosc impracticable, on hem d'anar esquivant trons i roques i que puja molt dret. Ara ja és negra nit i, pitjor encara, cap a ponent sembla que el cel esta molt cobert i fins i tot es veu algun llamp en la distància. Ens "calcem" els frontals, engegem el GPS i sort que abans de sortir de casa em vaig descarregar uns tracks que ens serviran de guia. En concret, em proposo anar directes a un waypoint que tenim a uns 200 metres d'on som ara. No veiem res i hem de passar per sota de troncs caiguts, mentre els llamps es van acostant. Al cap d'uns minuts trobem el sender, més o menys on tenia el waypoint marcat... salvats!, ara ja posem la directa cap amunt i el sender, excepte algun punt on sembla que es perdi en la foscor, és molt més clar que a l'inici.

Pel camí que no tocava

Tot plegat hem perdut un quart d'hora en sortir del merder, més una hora de forta pujada. En un moment donat, sortim de la boscúria i arribem a un plà. Com és fosc no sabem exactament on estem, però sentim la cascada per on desguassa l'iboncet, o sigui que suposo que hem arribat. Comencen a caure gotes i anem d'un costat a l'altre biscant la tenda del Toni, però no la veiem per enlloc, la qual cosa ens sembla impossible. Amb els trons a sobre, decidim acampar allà mateix i ja el buscarem demà... però abans bufo el xiulet ben fort, apaguem els frontals i de seguida veiem uns llums a l'altra banda del ibon, que no podem creuar. Ens fem senyals amb les llums i muntem la tenda.

Cinc minuts després de muntar la tenda cau la tempesta amb ràfagues de vent que mouen la fràgil tenda a banda i banda, mentre el soroll de l'aigua és enxordador. Salvats per la campana, un altre cop!. Entre una cosa i l'altra, passen de les 12 de la nit, sopem i ens posem a dormir sota l'escàndol de la tempesta ò, almenys, a intentar-ho.

L'endemà ens llevem a quarts de 6, i amb la claror del dia veiem on vam anar a petar la nit abans, el Toni flipant, ens crida desde l'altra banda "com ho heu fet per arribar a l'altra bandaaaa?". Després d'esmorzar i desmuntar el campament, comencem a pujar el cami a les 7:00. El cel esta molt cobert, però no plou.

El campament, a punta de clar

El cami puja per la dreta de l'iboncet, seguint el cami oficial que puja desde el refugi de Coronas pel marge dret del riu. La pendent és forta en aquest punt i, per error, acabem pujant una mica més del compte, per sobre del Ibón del Medio. Cal anar a buscar un pas de roques, en forma de pont, just en el desguàs del Ibón que ens permetrà creuar a l'altra banda del riu. Son les 8:30. Si haguéssim encertat el sender de pujada, hauriem anat a parar just en aquest pas, per una escletxa entre les roques.

Baixant a trobar el pas sobre el desguàs

El camí és ara més planer, i va vorejant l'Ibon en sentit antihorari. Pel contrari, les traces que tinc en el GPS van rectes en direcció nord i passen per una canal que ara esta impracticable per la neu, per tant, hem de fer aquesta marrada. Arribats a l'Ibon de l'Araguells ja trobem la neu i hem d'anar amb compte quan creuem els torrents, ja que per sota la neu hi ha aigua. En acostar-nos al Ibón del Aragüells, girem en direcció E, per una explanada de lloses de roca i amb relativament poc desnivell, esquivant els ponts de neu sobre els torrents. A estones tenim boira, i ens començem a mirar els uns als altres.

Aguantarà el meu pes...?

A les 9:30 tornem a caminar per sobre les traces del GPS, fem alguna marrada innecessària, passem per zones de vivac, i anem a buscar una canal molt ampla, gairebé una petita vall, que no veiem directament desde on estem, ja que queda orientada a 90 graus de la nostra trajectòria. Un cop hem fet aquest gir, ja veiem tot el que hem de pujar. En aquest punt tot esta cobert per la neu i ja si que ens hem de calçar el crampons. Son les 10:00.

L'Ibon superior

Hem de pujar tot això!

Pujem per la vall on la pendent cada vegada és més forta. Aqui no som prou hàbils i sortim del canal cap a una zona de roques on la pendent encara és més forta. Les traces del GPS continuen més amunt i giren a l'esquerra, on la pendent és menor, i arriben a un altiplà. Davant nostre tenim la paret que hem de salvar fins al Coll de Coronas, estem a 3050 mts, son les 11:30 i ens queden 150 mts de desnivell fins al coll. De sobte, comença a ploure, i a tronar fort. Ho debatim una mica, però a la que la pluja es converteix en calabruix, ja ho tenim clar. Cap avall! quina merda! ara fa molta fred, i d'entre les roques i la boira, apareix una motxila enorme i, a sota, el "manyo" que ens vam trobar ahir, com una aparició. El saludem efusivament, mentre ens posem els impermeables a corre-cuita. Ell també decideix tornar cap avall, sense abans deixar anar un típic "hombre, en situaciones peores hemos estado" deixant clar que allò no l'impressiona, però que "subir pa ná es tonteria...". La gossa que porta sembla que també hi esta d'acord.

Això empitjora...

Baixem a tota castanya, ajudats pels crampons i desfem tot el cami que tant ha costat pujar. A partir d'aquest punt, la pluja ja no ens abandonarà en tot el dia, fins que a les 14:15 (2:45 després) arribem al iboncet, on ens cau una bona pedregada per acabr-ho de rematar, amb pedres de la mida de cigrons. Amb aquest tamany, un ja s'ha de protegir el cap.

Amb la cua entre cames...

Retirada!!

Dinem una mica i a les 15:00 baixem cap avall, ara pel camí correcte a veure si arribem a agafar l'autobús que surt a les 16:00, i que no para de ploure....

Per acabar-ho de rematar, una bona pedregada de record...

Arribem al refugi de Coronas a les 15:40, i la parada de l'autobus esta a petar de gent, sort que al final venen dos autobusos.

Malgrat no haver arribat al cim i el mal temps, ens ho hem passat força bé, amb ganes de tornar-hi ben aviat.

Enllaç al blog d'en Carles, amb la seva versió dels fets...

Balandrau - Coll de La Marrana

2008-06-30T21:15:00.011+02:00

27 i 28 de Juny del 2008

L'objectiu d'aquest cap de setmana era fer el Balandrau i inventar-nos un "poyaque" de certa magnitud que deixi en ridícul les 10 hores i escaig de l'ultima matada pel Puigmal, si és possible. Som, evidentment, en Toni, en Carles, el "perdut" i jo.

Tot plegat va consistir en sortir del refugi de Coma de Vaca, pujar al Balandrau, pujar al Puig Fontlletera i anar carenant fins al Coll de la Marrana, sota el Bastiments, i tornar per la variant GR-11-7 cap al refugi, es a dir, una volta de gairebé 14 kms i 9h30', incloent descansos.

Com que l'aproximació al refugi de Coma de Vaca és d'unes tres hores xino-xano, vam decidir arribar-hi divendres, i acampar al Plà de les Eugues, amb el refugi a la vista. Quedem a Canovelles a primera hora de la tarda, on ja han arribat en Toni i el "perdut"... em sembla que el gós m'ha mirat amb cara d'acollonit, i es que només ens veiem quan fem aquestes mega-sortides, per tant, dedueixo que ja ha associat la meva presència amb una excursió interminable.

Cal deixar el cotxe a la carretera de Queralbs, en un indret anomenat La Farga, pocs metres abans d'arribar al poble on la carretera fa un revolt de 180 graus a esquerres. Si es vol, es pot continuar un quilòmetre més per una pista encimentada estreta fins a la central elèctrica d'el Daió de Baix, on hi ha espai per una mitja dotzena de cotxes. En aquest punt comença el sender cap al refugi, tot just després de creuar una passera sobre el riu Fresser.

En Carles i en Toni cap al refugi

Comencem a pujar a les 19:07, amb les motxiles ben carregades i sense pressa. Va fosquejant a mida que anem pujant i en arribar a Les Marrades dubtem de si arribarem amb prou llum de dia. Un cop hem superat la pujada. el GPS m'indica que el refugi és a uns 800 mts però encara no es veu cap llum. Finalment, quan el sender entra definitvament al pla de les Eugues, veiem el refugi a l'esquerra en un racó del prat i amagat darrera les roques, fora del nostre camp visual durant tot el cami. Son les 22:20, i comencem a muntar les tendes.

Ben sopat.. fent-la petar una estona

Cap a quarts d'una de la matinada, sota un cel estrellat, decidim "ensobrar-nos", uns més que altres, ja que en Carles decideix fer bivac.

El campament, a punta de clar... i sorpresa! una vaca morta a pocs metres

L'endemà ens llevem a punta de clar, cap a quarts de 6, esmorzem, desmuntem el campament, fem una visita al refugi i ens aprovisionem d'aigua per tot el dia. A les 8:00 enfilem amunt el cami cap al Balandrau. Decidim pujar pel cami més recte, es a dir, on no hi ha camí, però que puja molt dret, massa dret per a les nostres motxiles. El camí oficial voreja cap a l'esquerra i arriba al coll de Tres Pics, probablement amb una pendent més suau. Crec que aqui perdem molt de temps, i patim més del necessari.

Pujant el Balandrau, "by the wild side"...

Arribem al coll del Balandrau a les 09:55 on descansem uns minuts, deixem les motxiles i acabem de fer el cim en menys de 10 minuts. La vista és espectacular, l'atmòsfera no pot ser més clara i podem identificar molts cims que ens envolten: Bastiments, Pic de l'Infern, Torreneules, etc, etc

Tots tres, al cim del Balandrau

Tota la vall de la Coma de Vaca, amb el Bastiments al fons

Esmorzem al coll del Balandrau, on ens trobem un grup nombrós de la TV de Ripoll, del programa "Caminant pel Ripollès", molt simpàtics. Mentre esmorzem decidim a veure què fem... és massa aviat per tornar, però massa tard per anar al Bastiments desde aqui. Decidim pujar al Fontlletera i anar carenant a veure fins on arribem, tot i que tenim clar que al Bastiments no hi arribarem. Confiem en poder trobar una drecera que ens dugui un altre cop a la vall on interceptariem el GR-11-7.

Dit i fet, a les 11:42 sortim cap al Fontlletera, passant pel Coll dels Tres Pics, on hi arriba una pista que sembla en prou bon estat fins i tot per cotxes. Es fa dur pujar amunt amb aquesta calor, però a les 12:31 hi arribem. Continuem carenant sempre en direcció N/NW, el camí és fàcil, amb fites i prou evident. A les 13:50, després de repenjar-nos una mica en els descansos, arribem al Coll del Catllar. En aquest punt, en Toni i el "Perdut" ens deixen i decideixen baixar ja cap a la Coma de Vaca. En un parell de minuts ja gairebé son dos punts minúsculs en la immensitat de la pendent.

Continuem en Carles i jo, i a les 14:30 ens plantem dalt del següent i últim cim de la carena, el Puig de Borregueres.
Ara han estat 120 metres de desnivell, acumulats als que ja portem de tot el dia, però estem més contents ja que a partir d'aquest punt pràcticament és tot baixada.

A les 15:30 arribem al Coll de la Coma de l'Orri, on deixem ja de carenar per baixar a mà esquerra, sense cami, a trobar el GR11. Si continuéssim recte per la carena, aniriem a parar al Coll de La Marrana, que es veu ben clar desde on som ara. Decidim, doncs, baixar i creuar per un torrent petit on hi ha una mica de sender marcat. Poc després trobem alguna marca esporàdica de GR, tot i que el sender no passa exactament per aqui, Com que tinc el recorregut del GR11 en el GPS, se que vaig en la direcció correcta. Es un simple exercici i no cal el GPS per aquesta simple maniobra, ja que és evident que el GR passa pel fons de la vall, vorejant el Fresser, però com dic jo sempre en aquests casos: "suposem que estem envoltats per la boira...", a veure què fariem...

Un cop sobre el GR11-7 i ja en clara direcció de tornada al refugi, decidim dinar. Son les 16:05 i el sol ens crema... ens ho prenem amb calma i ens hi tirem 50 minuts. Després continuem a tota màquina avall en direcció al refugi, que sobrepassem a les 17:40.

El refugi de Coma de Vaca

Ara no ens encantem gaire i pujem al sender que ens porta al Daió., La mica de pujada és fa molt dura, i es que ja portem un piló d'hores caminant. A mida que anem baixant per les Marrades, cada vegada fa més calor, el sol ens rosteix sense pietat, i en arribar al riu no ho dubtem ni un segón, i fiquem tot el cap dins l'aigua freda... quin descans!! La resta del camí es fa realment llarga i no s'acaba mai, sort que almenys en aquesta part estem més a l'ombra i la refrescada ens aguanta ben bé fins arribar al cotxe, a les 20:20, es a dir, 2h30' després de passar pel refugi. Estem bastant rebentats, i es que han estat 12h20' desde que hem començat a caminar a les 8 del matí.

Sense paraulessssss....

Els temps:

Daió - Refugi Coma de Vaca : 3h13', desnivell: 820 mts
Coma de Vaca - Balandrau : 2h30', desnivell: 580 mts, descans: 30'
Coll de Balandrau - Coll Tres Pics : 18'
Coll Tres Pics - Fontlletera : 31', desnivell: 175 mts
Fontlletera - Coll del Catllar : 1h19' , descans: 35'
Coll del Catllar - Les Borregueres : 40', desnivell, 130 mts
Les Borregueres - Coll Coma de l'Orri : 1h00, descans : 20'
Coll Coma de l'Orri - Enllaç´GR11-7 : 30'
Enllaç GR11-7 - Coma de Vaca : 1h40', descans; 50'
Coma de Vaca - Daió de Baix : 2h40', descans: 30'

Total desnivell: 820 mts el primer dia, i 855 mts el segón dia.
Total distància : 6 kms el primer dia, i 20 km el segón dia.
Total temps: 3h13' el primer dia, i 12h20' el segón, dels qual, 2h24' son descansos.

Més fotos i més dades: http://carrib99.blogspot.com/2008/06/balandrau.html

Focs de Sant Joan al Canigó

2008-06-23T18:30:00.000+02:00

22 de Juny del 2008

Per tercera vegada pujem al Canigó, i per primer cop, jo hi pujo en aquesta diada dels focs de Sant Joan on s'hi apleguen milers de persones durant aquest cap de setmana que aquest any, a més, cau en pont. M'he afegit al grup dels Vitraris de Vidreres, que pujen cada any al Canigó a contribuïr deixant-hi un farcell de llenya, i a recollir la flama en fanalets i dur-la a Vidreres per encendre les fogueres. Enguany celebrem els 25 anys d'aquesta tradició.

En aquestes circumstàncies tan particulars, no es tracta de fer muntanya en el sentit estricte de la paraula, sino més aviat d'una peregrinació, que ja esta bé de tant en tant. Un rotllo diferent, però perfectament vàlid, sota el meu punt de vista. Cal afegir-hi que pujar al Canigó desde el refugi de Els Cortalets és prou senzill, amb un desnivell que no arriba als 800 metres, que es fan a peu plà i sense cap pas complicat, simplement que és una pujada continuada que es fa més empinada a mida que ens acostem al cim.

Per arribar al Canigó hi ha una bona excursió en si. Cal creuar la frontera per La Jonquera (AP-7) i continuar direcció Perpinyà per l'A-9 fins a la sortida de Perpinyà Sud, on seguirem les indicacions cap a Prada de Comflent per la N-116, que és una autovia de doble carril gairebé fins arribar a Prada. Abans d'arribar a Prada, hem de deixar la N116 poc després d'haver-se convertit en una carretera secundària i havent passat el poble de Marquixanes. Cal trobar un trencant a mà esquerra que indica "Los Masos". Es una carretera local, a estones estreta que creua la població de Llorac fins arribar a Villerac. Després de Villerac, l'asfalt continua encara un quilòmetre escàs, però a les afores ja es converteix en pista de terra, primer prou ampla i ràpida, però la major part del recorregut és pedregosa i lenta, així durant 22 kms fins al refugi de Els Cortalets a la cota 2000 mts. Un turisme normal hi pot arribar, però cal armar-se de paciència, i anar salvant lentament els sots, reguerots i nombroses pedres que trobarem. Hi ha també algun pas estret on cal anar controlant si vé algun cotxe de cara, però hi ha suficients llocs on arraconar-se. Vam trigar 1h10' en fer tot el tram de pista. La circulació per la pista esta prohibida en els mesos d'estiu i especialment per la nit tot l'any i fins 24 hores després de ploure.

Uns dos quilòmetres abans del refugi ja trobem els cotxes aparcats a banda i banda de la pista i decidim aparcar on podem, en una pista secundària amb un terreny una mica complicat per maniobrar. Molt a prop hi tenim suficients prats d'herba i pastures on plantar còmodament les tendes. Bé, totes les tendes, excepte la T2 Ultralight que estreno avui i que costa de muntar el primer cop, fins que no he provat dues o tres maneres de fer-ho. Realment, n'hi ha per penjar al que ha fet el manual de muntatge, que es redueix a sis dibuixos insuficients.

Hi ha moltes tendes però força separades i no hi ha sensació de massificació, es respira un bon ambient.

Després de la posta de sol, sopem i fins l'hora de dormir veiem el Canigó il.luminat amb les llanternes de tota la gent que ha decidit pujar al cim de nit, per recollir la flama que s'ha custodiat durant tot l'any al castell de Perpinyà.

Desde la font de la Perdiu i ja per sobre dels núvols

Pujem a la pica en Carles, En Joan, la Rosa, l'Estel (de només 8 anys) i jo. La pujada no té cap secret. Inicialment cal seguir les marques blanques i vermelles del GR-10 però que deixarem a la dreta al cap de uns 20'-30' per seguir les marques grogues que van a la pica. Poc després del desviament hi ha la foint de la Perdiu (que sempre havia trobat seca, excepte avui que raja generosament), i es tracta d'anar seguint el sender, ben delimitat. L'ultim tram es camina sobre roques però prou ben delimitat. Arribem 1h38' després de sortir del refugi, i sense apretar gaire.

El nostre farcellet de llenya dels boscos de Vidreres

La foguera dalt de la Pica del Canigó, a punt per encendre's aquesta nit.

La representació de Vidreres, excepte un servidor que tira la foto

Dinem i baixem, no sense abans localitzar la "xemeneia" que és una petita canal per on puja la gent que vé del camí de Marialles, que ataca el cim per la vessant sud. Desde el cim, podem localitzar la xemeneia per unes marques grogues, a prop d'una talaia encerclada de pedres per fer vivac. Però no veurem la xemeneia fins que no hi siguem a sobre. No sembla gaire complicada, i això que la miro desde dalt, desde baix deu fer encara menys sensació. En qualsevol cas, la primera vegada s'hauria de fer pujant, per provar-ho.

Detall de l'entrada de la xemeneia, amb les marques grogues per localitzar-la

En 1h15' arribem a baix al refugi sense aturar-nos, només per refrescar-nos a la font.
La baixada amb cotxe per la pista és més ràpida que la pujada, una hora tot i que trobem una màquina de triturar arbre emmig del cami que ens bloqueja el pas durant 5 ò 10 minuts.

Fontalba-Puigmal-Coll d'Eina

2008-06-14T23:00:00.000+02:00

14 de Juny del 2008

Inicialment concebuda com una simple pujada al Puigmal per sopesar una futura baixada amb esquis de muntanya, es va convertir en una matxacada de gairebé 10h30' carenant desde el Puigmal fins el Coll d'Eina. El recorregut previst era pujar al Puigmal desde el Coll de Fontalba, baixar fins a Núria i tornar al Coll de la Fontalba, però una vegada al Puigmal vam fer una "petita" variació cap al Pic de Segre, Coll de Finestrelles, Pic de Finestrelles, Coll d'Eina, Núria i Fontalba.

Avui som els de sempre, en Carles, en Toni, en "Perdut" i jo. Deixem el cotxe al Coll de la Fontalba, i a les 9:38 comencem a pujar el Puigmal sense problemes, pel cami de tota la vida. A mig camí començem a trobar les primeres clapes de neu, algunes d'elles força grans. Fa molt bon dia i trobem molta gent, es nota que ha fet mal temps en els últims caps de setmana i la gent ha aprofitat. A les 10:45 ens aturem a menjar una mica fins les 11:15, ja que no hem menjat desde que hem sortit de casa a quarts de 7 del matí. Continuem, i un cop superat el desnivell més fort just abans d'arribar al cim, la quantitat de neu ja és considerable i fa que costi una mica avançar. A les
12:00 arribem al cim del Puigmal, força plè de gent.

Ens hi repenjem una mica, perquè trobem un home que ha pujat amb esquis de muntanya i que avui ja ha baixat un parell de vegades per la banda francesa, cap a l'estació de Puigmal. L'hem sotmès a un interrogatori de preguntes, per veure si algun dia serem capaços de fer-ho. Certament, l'home sembla molt experimentat i es coneix molt bé la zona, i és prou amable d'estar gairebé mitja hora xerrant amb nosaltres. Ens despedim i baixa esquiant, com si res, en direcció nord.

Després de menjar més, fem una ullada al mapa i veiem que ja que som aqui i que fa bon dia, podriem anar carenant cap al Pic del Segre i baixar a Núria pel Coll de Finestrelles. Decidim fer-ho sense pensar-ho gaire i a les 12:55 baixem en direcció N-NW seguint la carena. La pala de neu és força important i molt divertida de baixar, però de vegades ens arriba la neu als genolls.

A les 13:24 arribem al Pic petit de Segre i sense aturar-nos gaire continuem carenant. El paisatge és genial, amb vistes espectaculars a banda i banda de la carena, i sense deixar de trepitjar neu abundant. Només alguna petita clapa de pedres trenca el blanc de tant en tant. A les 13:48 arribem al Pic de Segre, i ens hi estem uns quinze minuts per reposar i fer fotos.

A les 14:02, baixem per la carena fins arribar al Coll de Finestrelles, ja amb menys neu, on hi arribem a les 14:30. Com que encara tenim ganes de gresca, tornem a consultar el mapa a veure si podem continuar carenant en comptes de baixar ja cap a Núria. Ens ho pensem i decidim no baixar encara. A les 13:39 continuem pujant cap al Pic de Finestrelles on hi arribem a les 15:18. Ara tenim núvols baixos que formen una boira no molt espessa però que junt amb la neu dóna un toc fantasmagòric a l'ambient. No ens preocupa massa, de moment, ja que no és gaire espessa. En el pitjor moment hem tingut una visibilitat de 10-15 metres.

Anem baixant per una pala de neu bastant fonda i un altre cop arribem amb neu fins als genolls (a veure quan em compro aquests ditxosos paraneus, d'una vegada!!!..). A les 16:15 arribem al Coll d'Eina. Hem hagut de buscar-lo una mica, ja que uns 100 metres abans d'arribar-hi, hem agafat sense adonar-nos una drecera que ja ens baixava a Núria sense passar pel Coll d'Eina. Com que el voliem localitzar exactament, hem tirat una mica enrera fins que hem trobar la fita de pedres i les restes d'un rètol metàl.lic caigut a terra. Ara ja, enfilem cap avall a tota castanya, direcció Núria, lliures de neu i boira.

Una hora més tard, a les 17:20 creuem el Torrent de la Coma d'Eina i enllaçem amb un camí que puja cap a Noufonts i el Pic d'Eina. En aquest punt hi ha un rètol. Baixem per l'esquerra del torrent per un sender ben delimitat i a les 18:02 ja som a Núria.

Descansem cinc minuts i enfilem al camí de la Fontalba, que el recordàvem menys dur, suposo que perquè l'altra vegada no portàvem garebé 9 hores caminant... deu ser això...

Finalment, a les 19:56 arribem al Coll de Fontalba, on encara hi queda algun cotxe apart dels nostres. En total hem trigat 10h26' en fer tota la mega-volta per una part de la Vall de Núria, dels quals hem de descomptar 1h50' d'aturades, i queden per 8h40' de temps efectiu caminant,

Les dades del GPS mostren que la distància recorreguda és de 20,370 kms, en projecció. SI apliquem el factor corrector de l'error per aquest tipus de terreny, suposo que hem fet més de 22 kms. El desnivell acumulat ha estat de 1400 mts, déu n'hi dó...

La duració de cada etapa és la següent (temps efectiu, sense aturades) :

1. Fontalba-Puigmal : 2h22'
2. Puigmal - Coll de Finestrelles : 1h20'
3. Coll de Finestrelles - Coll d'Eina : 1h40'
4. Coll d'Eina - Núria : 1h40'
5. Núria - Fontalba : 1h45'

Sant Julià de Ribelles

2007-12-28T18:40:00.003+01:00

28/12/2007

Dia dels innocents... amb tota la ressaca del tiveri de Nadal i els canalons de Sant Esteve, ja toca anar a moure les cames un altre cop, que n'estic fart de seure a taula dos dies seguits. Com que cada cop que reviso el mapa de Sadernes penso: "mira que no has estat mai a Ribelles, amb l'anomenada que té". I dit i fet, agafo el cotxe i m'en vaig cap a Sadernes per enèssima vegada.

Primer no ho tenia clar, perquè he tingut l'idea una mica massa tard i surto de casa a les 10:00, quina vergonya! no és plan d'anar a la muntanya a l'hora d'esmorzar, i menys en aquesta època de l'any que es fa fosc aviat. Amb el meu optimisme "sobre el mapa" penso que serà cosa de bufar i fer ampolles.

He aconseguit unes traces de GPS que m'he baixat d'Internet i que em serviran per assegurar el tret; avui no és qüestió de fer gaires experiments fent i desfent camins, que no hi ha gaire temps. Tot pinta bé (de moment).

A les 11:11 deixo el cotxe a l'aparcament que hi ha després del Pas dels Aures i a tota canya enfilo una vegada més pel camí de Riu amunt. Baixo cap al Pont d'en Valentí i pel sender marcat vaig direcció Sant Aniol, paso per la presa del Gomarell i a les 12:10 em planto com si res en el Coll de Sant Aniol... crec que he fet un temps rècord avui. Ara comença el ball....

Segons el mapa Alpina de l'any de la catapum (la longitud encara està referida al meridià de Madrid!), hi ha un cami que passa pel sot de Can Sajol i puja amunt a trobar el camí de Ribelles. Vaig a provar... desde el Coll baixo cap avall, com si anés pel GR-11 però en pocs metres, en comptes de seguir el GR11 i creuar la riera de La Comella, segueixo recte pel que havien estat camps de conreu. Es impressionant, ara hi ha arbres molt alts i tupids, que amb prou feines deixen passar la llum del sol d'hivern. Fa una mica de basarda però, com que hi ha un sender mig fressat, segueixo endavant. El camí s'acaba a la riera de La Comella, on hi ha un tronc per creuar-la. Es evident que per aqui no vaig bé, suposo que el camí deu anar al Sajol i no és la direcció que m'interessa. Res, tornem enrera i fem el primer "backtracking" del dia... oi que havia dit que avui no fariem experiments??

A les 12:35 torno al Coll de St Aniol i he perdut uns 25 mins, buenuuuuu, ho haviem de provar, no?. Pocs metres després del coll, en direcció St Aniol, deixo el corriol per seguir-ne un altre que queda a la dreta, en direcció NE. El cami es fa costerut, primer deixo un corriol que s'incorpora per l'esquerra (m'hi jugo un pèsol que vé del cami de St Aniol) i després giro en direcció N deixant un altre corriol a la dreta.

A les 12:55 arribo a un sender que va planer en direcció E-W i amb marques taronges. En el sender vaig en direcció E (dreta). A l'esquerra, aniria al collet de Clarioles i d'alli a St Aniol.

El cami cada cop puja més, fins i tot hi ha un moment que s'han de fer servir les mans. Una parella de francesos, que van molt forts, m'adelanten en aquest lloc.. bonjour i tapat, company!.

A les 13:30 arribo al Plà Ballador, un de tants plans balladors que hi ha per la zona (sembla mentida que després de caminar hores per arribar aqui dalt encara tinguéssin ganes de ballar!). A partir d'aqui el camí fa baixada. Segons el GPS la direcció és bona i coincideix amb les traces que tinc.

Deu minuts després la meva traça se separa clarament de la prevista... ja no es tracta d'un error de precisió del GPS: no vaig bé, afrontem-ho. Com que vaig llençat desde que he sortit del cotxe, em costa recular. No sóc conscient d'haver-me passat cap desviament i per això segueixo recte encara més ràpid.

A les 13:43 passo per sota unes balmes i hi ha un font amb un bassi foradat a la roca i una petita imatge clavada a la roca. Això és el que em flipa d'aquesta zona: portes hores caminant, no has vist gairebé ningú, és un lloc remot i poc accessible sense cap signe de civilització i de cop plaf! et trobes un escultura, una placa, ò jo que sé emmig del no-res. Flipant.

Finalment, a les 13:57 arribo a una pista relativament ampla després de creuar un riu gebrat. No cal que em diguin quina pista és, és la pista de va de Riu a l'Hostal de La Muga. Bé, definitivament estic fora de ruta, i no pas per poc. M'aturo a rumiar uns minuts... son les dues de la tarda, em queden 3 hores i mitja escasses de llum... si torno enrera per on he vingut (oh! quina tragèdia i quin descrèdit!) arribaré al cotxe abans de la posta de sol... però, a veure... segons el mapa hi ha 2.5 ò 3 kms fins a Ribelles fent tota la volta per la pista... miro la distancia en el GPS desde el meu punt fins al waypoint de Ribelles... podria ser... a veure... 3 kms a tota canya puc arribar a Ribelles en 30 minuts.. el camí és fàcil i no em puc perdre... només l'he fet amb moto fins al desviament de Ribelles perquè hi ha una cadena, però recordo que era ample... si em planto a Ribelles puc dinar i descansar 30' i encara em quedaran 2h-2h30 per trobar el camí que volia fer d'anada per tornar al cotxe... tampoc cal arribar amb llum de dia al cotxe, mentre arribi a St Aniol que ja m'ho conec... però, i si no trobo el camí de tornada? i si em perdo? aleshores l'hauré cagat totalment i hauré de desfer-ho tot a les fosques!!, mola! vinga, va, canyaaaa!!!.

En 15 minuts arribo al desviament de Ribelles però un retol indicador diu que hi ha 6 kms fins a Ribelles!!!! no home, no, esta clar que el rètol esta equivocat!. No li faig cas i a les 14:35 arribo a Ribelles. M'assec a menjar el mega-entrepà, ben afamat, i és que desde que he sortit del cotxe (2h25') no he parat ni un moment.

Fa bon dia i un solet molt maco, un solet que no li queden gaires hores per a que s'amagui darrera el Martanyà i em deixi a dues veles. Ja em torno a jinyar.. m'acabo l'entrepà, al costat de la tomba d'en Pere Cantenys Juanola (almenys això diu una placa mig rovellada que porta aqui desde l'any 1913), i a les 15:00 torno cap avall.

Desfaig la pista fins a l'ultim encreuament, com si anés a Can Morató fins que arribo a un petit coll on hi ha una cadena que barra el pas als cotxes. A la dreta observo un sender que baixa dels arbres, segurament és una drecera que baixa de Ribelles i que m'hauria estalviat una petita marrada que fa la pista. Bé, ja la provarem un altre dia. En el mateix lloc, a l'esquerra surt un altre corriol que coincideix amb les traçes del GPS i l'agafo sense dubtar però amb tots els sentits alerta, ja que ara estic en zona desconeguda per mi.

En un parell de minuts agafo un trencant a la dreta, el camí sembla que es difumina i es perd a estones, s'ha de passar sota les branques d'alguns arbres però sort que hi ha alguna fita de pedres... ai, ai, a veure si encara hauré de tornar enrera!

A les 15:11 la vegetació s'obre i hi ha restes d'uns horts al costat d'un mur de pedra que marca unes antigues feixes. En aquest lloc, el sender fa un gir de 180 a l'esquerra en un petit prat amb una bassa d'aigua i es fica dins un bosc, baixant cap avall... anem bé.

A les 15:19 alguna cosa em diu que he de deixar aquest sender (serà el GPS?) i baixar per l'esquerra, faig una ziga-zaga molt pronunciada, passo per sota unes balmes, que deuen ser les mateixes on he vist aquella font i, de cop i volta, m'adono que aquest cami ja l'he fet abans en sentit contrari! com pot ser? he pssat dues vegades pel mateix desviament sense adonar-me'n? ò he estat abduït per l'esperit d'algun carlista? toooorno enrera un altre cop i vaig a parar a un altre camí, en el mateix lloc on el mati m'he adonat que no anav bé. Alucino. Torno enrera gairebé de quatre grapes fins que veig el desviament que m'he saltat el matí i ara a la tarda també. Realment el sender és poc visible i estret, caram!! però el marco en el GPS a consciència, com si el volgués tatuar a la memòria.

Ufff, ja sóc un altre cop en camí conegut, ara ja no em puc perdre. Segueixo pel cami de les marques taronges, desfaig la petita grimpada on m'he trobat els francesos (ò els francesos m'han trobat a mi), però ara el segueixo fins el final i no baixo per on he pujat, sino que arribo al coll de Clarioles. Hi ha un desviament a la dreta amb una pedra grossa on algú hi ha escrit "La Menera 4h30'" uaaau!!! que guapo! ara mareix hi aniria!, bé ho deixo per un altre dia. El camí de l'esquerra és el que baixa per St Aniol, suposo, i baixo per aqui.

A les 16:00 arribo a St Aniol, hi ha un grup de nois i intercanviem informació. Es fa estrany trobar-se amb gent despés de tantes hores caminant sol i mig perdut. Han pujat desde Sadernes i ara tornen a baixar, quan els explico el que he fet (sol) em miren amb cara de flipats, o de pena, no se sap mai.

Ara que ho tinc coll avall, descanso una mica i a les 16:20 continuo el cami i a les 17:25 arribo al cotxe, just 1 minut abans de la posta de sol, segons el GPS... clavat!, ni fet expressament!

En total, han estat 6h 15' amb 45' minuts de descans inclosos.

En resum, si descomptem els errors, treiem les següents conclusions:
1. Deixar el cotxe al Pas dels Aures és ideal.
2. Desde l'aparcament fins al Coll de St Aniol: 1h
3. Desde el coll fins a Ribelles (sense perdre's) deu ser entre 1h30' i 1h45'.
4. Desde Ribelles fins al cotxe, sense parar i passant per St Aniol, 2h.
5. Sense GPS no ho hauria fet, almenys amb tan poques hores de sol.

La distància seria de 8,300 kms desde l'aparcament del Pas dels Aures fins a Ribelles, sense passar per Sant Aniol. Si es passa per Sant Aniol cal afegir-hi 400 mts més. Val la pena.

Propòsit d'aquest blog

2007-01-28T21:40:00.000+01:00

Començo aquest blog ben bé 10 anys després de quan realment l'hauria d'haver començat.

La intenció és registrar totes les sortides que faci, gairebé sempre a peu però de vegades amb moto de muntanya, i que no quedin en l'oblit, per si alguna vegada hi torno ò, fins i tot, per si algú té intenció de fer recorreguts similars. Tot i que suto gairebé cada cap de setmana, només registraré aquelles excursions d'una certa entitat, que per un motiu o altre, mereixin ser recordades.

Acostumo sortir sol com un mussol, no per cap mena de insociabilitat ni res per l'estil, sino perquè així puc anar al meu ritme, i anar als llocs on realment m'interessa sense haver de justificar-ho. Ara bé, les millors sortides les he fet amb grup ò amb altres persones. Simplement és que hi ha d'haver temps per tot i per tothom, temps per divertir-se i temps per explorar, que és el que més m'agrada de la muntanya.

Per això no em limito a anar a peu, també tinc una moto de muntanya que faig servir amb tot el seny del món, que em permet extendre el meu radi d'acció i descobrir racons que després faig a peu.

En qualsevol càs, desde l'any 2001 sempre duc a sobre un GPS. És una eina que la trobo tremendament útil, però que s'ha de saber fer servir. Més d'una vegada m'ha evitat cometre errors, que poden ser greus quan es va sol per aquests móns. Registro totes les caminades i desde fa 6 anys que estic cartografiant i inventariant amb detall tots els camins i corriols a prop de la meva base, a la comarca de La Selva: Vidreres, Gavarres, Guilleries, Alta Garrotxa, etc. i també del Baix Penedès. Recentment, també he caminat per Islàndia i Noruega.

La llàstima és que hi ha moltes sortides interessants que ja he fet i que no puc dedicar-me a penjar en aquest blog a posteriori, perquè caldria molt temps recordar-les i escriure-les.

Puig del Bassegoda

2008-05-25T21:00:00.001+02:00

Una ascensió molt coneguda i ben popular per la zona de l'Alta Garrotxa, però no per això mancada d'interes i dificultat. Aquesta vegada la faig en companyia dels meus amics Carles i Toni, als quals he pogut enredar-los (fàcilment, tot s'ha de dir) a fer aquesta caminada. A la seva vegada, en Toni ha enredat el seu gós "Perdut".
Jo he fet el Bassegoda dues vegades, i ells cap, o sigui que els farà gràcia pujar-hi.

Les previsions del temps no pinten gaire bé: ruixats intermitents, a qualsevol punt de Catalunya i localment amb una certa inetnsitat, bla, bla, bla... la realitat va ser bastant més crua que les previsions, tal i com es va veure. Tot i així, vam decidir de tirar endavant amb l'excursió, i és que, quan hi ha ganes, hi ha ganes...

Com que arribem abans de les nou a Sadernes, encara trobem que la barrera esta oberta. De fet, plou lleugerament i el cel és ben negre i no hi ha ningú. Entrem amb el cotxe fins al primer aparcament, i comencem a caminar. Son les 9:00.

Adelantem un grup d'estrangers que van a fer barranquisme en el moment que baixen al riu pel Pont del Aures. Comença a ploure i ens hem de posar els impermeables. Anem a bon ritme, sempre seguint la pista principal de Riu. Decidim no agafar cap drecera, ja que les condicions no estan gaire bé, i és millor anar per bon terreny.

A les 10:35, ja ben molls de peus i de tot arreu, arribem a l'ermita de Les Agulles, on hi bufa un vent fred i a ràfagues. No hi ha xopluc i ens hem d'arrupir al costat de les runes de Can Guies a menjar l'entrepà i abrigar-nos una mica més.

A les 11:00 decidim continuar malgrat la pluja. El tracte és que si veiem que dintre d'una hora no ha parat de ploure, tornarem enrere. Agafem el sender en direcció el Collet de Sta. Maria. Segons el mapa Alpina, hi ha un sender que puja desde el Collet directe al cim del Bassegoda. Molt abans del collet, veiem un sender que s'enfila per la dreta i que té marques grogues. Decideixo no agafar-lo ja que no quadra amb el que indica el mapa, tot i que no m'estranyaria que aquest corriol anés al cim. El plan inicial és seguir per les Balmes del Cànem, el corral de Principi, GR-11, Plà de la Bateria i fer el cim, sempre per cami conegut. Ara bé, si trobem una drecera nova, doncs millor. En arribar al collet, comprovo que aquell era el cami que hauriem d'haver agafat, ja que allí no hi ha cap corriol que s'enfili per la dreta. Bé, tan se val, no pensem anar enrera que plou fort.

A les 12:00 arribem al Corral de Principi. Abans, però, hem hagut de creuar un torrent força ample que ens ha obligat a posar els peus dins l'aigua, la qual cosa no és un problema, ja que fa estona que estem xops. EL tracte no s'ha respectat: segueix plovent sense parar, però ara ja només queda continuar... Inspeccionem les restes del corral, però ofereixen més perill que aixopluc. Cinc minuts després continuem pel GR-11 a trobar la pista de Hostal de la Muga. El pendent és molt fort i el terreny rellisca molt pel fang acumulat. Sort que no dura gaire. Un cop a la pista, de seguida trobem el desviament del plà de la Bateria, al qual hi arribem al cap d'una estona.

Localitzem les marques verdes que ens duran al cim. Cal abandonar el prat en direcció sud, per sobre un cami empedrat, que desapareix ràpidament i es transforma en un sender on cal anar encamellant gairebé fins a la base del cim. Quan canviem de vessant, trobem un vent tremendament fort, boira de núvols, i la pluja que ara ens vé directe a la cara, i molta, molta sensació de fred. A les 13:15, arribem a la grimpada i sembla que no rellisca gaire, anem pujant, arribem a la primera cadena i la pujem amb certa facilitat, però en el descans abans d'agafar la segona cadena, el vent és tant fort que ens desequilibra. A més, les mans estan sense tacte i no és recomanable posar-se a fer força amb les cadenes. En Carles i jo ho deixem córrer, el pàs és força aeri i no és qüestió de perdre l'equilibri per una ventada. En Toni decideix pujar, pel lloc més difícil, es clar. Al cap d'uns minuts torna a ser a baix i baixa la primera cadena a calmar el Perdut que evidentment no ha pogut pujar per la cadena i estava lladrant, nerviós.

Quan m'ajupo per començar a baixar, una ventada m'arrenca les ulleres de la cara que no sé on van a parar. Inicialment, em penso que m'han quedat sota les cames, però per més que busquem no apareixen enlloc. Resignat, i amb la premura del vent i el fred, baixem tremolant. Una vegada a recers i començant a baixar, ens recuperem del fred. Al plà de la Bateria hi ha una altre grup que pretén pujar al cim, però en veure'ns, desisteixen. A les 13:45 baixem tots cap a Sadernes pel Coll de Riu. Seguim tota la pista un altre cop en sentit contrari i alucinem quan sentim primer i veiem després la riera de St.Aniol que baixa amb molta mala llet, en alguns llocs ha desbordat i la violència de l'aigua és impressionant. No m'estranya, perquè no ha parat de ploure en tot el dia, i el terreny ja fa setmanes que no engulleix més aigua. Arribem al cotxe a les 16:35, gairebé sense aturar-nos en tota la baixada que ha durat 2h50', excepte per observar el riu i fer-hi fotografies.

En Toni baixa el cotxe i el gós, i en Carles i jo continuem 10 minutets més a peu fins a Sadernes. En total, han estat unes 6h45' de temps efectiu caminant, sobre un total de 7h45', i 22.6 km, sobre el mapa.

Ens hem trobat un noi que havia desistit de pujar al Bassegoda, i hem discutit sobre si és millor fer l'aproximació al Bassegoda per la pista de Riu ò pel corral de Principi. Superposant les traçes del GPS sobre el mapa surt que curiosament la distància és la mateixa: 4.0 kms. Personalment opino que, pel mateix preu, el recorregut pel bac de Principi és molt més maco que la pista.