Invernal al Bastiments

Era un d'aquells diumenges, amb les muntanyes carregades de neu, que no saps ben bé on anar. Com que no teniem ganes ni temps d'anar gaire lluny, ens acostem al Bastiments a agafar experiència invernal. Arribem a una bona hora al refugi d'Ulldeter, des d'on començem a pujar per les pistes amunt.


Però un bon tros abans d'arribar al coll de la Marrana, veiem aquest petit corredor a ma dreta que ens crida l'atenció, i decidim pujar-hi, més que res per provar a veure què tal se'ns donen les pendents nevades.

Començem a pujar. Hi ha un bon gruix de neu però es puja molt bé i no ens enfonsem gaire.


Mica en mica, el pendent es va fent més pronunciat


Aquesta és la panoràmica del nostre recorregut, gairebé desde el final del corredor. Al fons, la vall per on passa el GR-11, cap al Coll de la Marrana.

El coll de la Marrana, vist desde el corredor, en el punt de màxima pendent

Arribant a l'escaló final i ja sortirem del corredor


Ara li toca a en Carles superar l'escaló de neu


Objectiu assolit, ha estat una experiència nova i molt excitant. Ja som al peu del Bastiments, que es veu al fons

I aqui ja som al cim del Bastiments, on el vent bufa fort


Tan fort que dalt la carena es produeixem imatges tan espectaculars com aquesta:


Baixant del Bastiments, tenim la intenció de rematar la jornada fent el Grà de Fajol, però en arribar al coll, el vent fortíssim que gairebé ens tira al terra, ens fa desistir.


La sensació tèrmica deguda al vent és molt intensa:


Al final baixem directes al cotxe, on recuperem forces. Un dia magnífic!

Aneto desde Coronas (2on. intent)

Després del intent fallit del juliol passat, ens disposem a tornar a fallar una altra vegada però en versió invernal. La raó és ben simple: aquesta setmana ha caigut un bon paquet de neu, i sabem que no podrem fer cim, no només pel risc d'allaus, sino per tanta neu fresca i tova que dificulta l'avanç. En qualsevol cas, ens ho prenem com "anem a fer un tomb" i a agafar experoència invernal, provar l'equip, etc.

El divendres dia 7 sortim a mig matí, parem a dinar com uns senyors, i a mitja tarda arribem a Benasque. Lloguem el material que falta (crampons i piolet pel Toni), i ens dirigim al plà de Senarta, on deixem el cotxe. El camping és tancat i estem absolutament sols.


Tal i com tenim previst, a mig camí se'ns fa de nit, alhora que trobem la neu ja ben acumulada a la pista que porta al refugi de Coronas. Tenim un bon clar de lluna, i no necessitem frontals.


Al cap de menys de dues hores, arribem al refugi. No hi ha ningú i prenem posessió del idílic emplaçament.
El refugi és bastant petit, però per als tres en tenim de sobra. A dins hi fa fred i, malgrat que hi ha una bona llar de foc, no en fem perquè sota un metre de neu la llenya no xuta gaire bé...

La teulada del refugi presenta aquest impressionant aspecte. Hi descarreguem uns quants cops de piolet però no aconseguim ni fer-li pessigolles a la gruixuda i dura capa de neu.

Després de fer una mica d'exercici amb el piolet, entrem dins a sopar. Aquesta vegada, en Toni és el que s'ha cuidat millor, i ens ha donat una bona lliçó de com s'ha de cuidar l'alimentació a l'alta muntanya (i si cal dur un panetonne, doncs que hi farem...)

Mentretant, els altres ens conformem amb unes racions més ben estudiades
Una foto abans d'anar a dormir... encara no ho sabiem, però els ratolins que viuen al subsòl del refugi, ja s'estàven llepant els bigotis, esperant a que ens ensobréssim i aixi poder atacar les nostres provisions. Sort que en Carles, que feia la primera imaginària, estava a l'aguait...

Entre el fred, els ratolins, i altres bestieses, la nit ja ha passat ben ràpida, i a quarts de sis ja estem equipats, a punt de pujar cap amunt...
Comencem a pujar cap a la nostra primera fita en el camí: l'Ibonet de Coronas. Al principi ens costa una mica trobar el camí, ja que amb la neu no es distingueix prou bé el recorregut, i ens enfonsem a la neu que és molt tova.

Pel camí es va fent de dia, i la claror ens deixa entreveure el paquet de neu que hi ha pels voltants


Ens costa una bona suada i posem a prova la nostra moral i paciència, però arribem al Ibonet de Coronas. Ha estat més dur del que pensàvem.


Més amunt, la cosa millora, al no haver-hi tanta roca. No obstant, l'avanç és penós i sovint tenim neu fins als genolls...


...i de vegades, fins més amunt i tot!!



Veient l'hora que és, decidim matar-ho al Ibón inferior (2600 mts), per arribar a una hora prudencial al cotxe. Fent un petit càlcul, veiem que per arribar fins aqui, hem trigat gairebé el triple de temps que l'altra vegada, sense neu. En aquest punt, ens atrapen les úniques persones que hem vist en els dos dies que portem aqui dalt. Son tres nois madrilenys que pujen fort, en part perquè els hem obert una bona traça a la neu. Ells continuen més amunt i fan la canal que els porta directament al Ibón superior.


Ja de baixada, l'Ibonet de Coronas, presenta aquest aspecte tan gèlid


Per baixar més ràpid, fem un "cul-i-baixa" molt divertit i, malgrat que la neu és tova, agafem una bona velocitat.


Però la baixada s'acaba ràpidament i hem de tornar a pujar (aquesta foto no és de cap anunci de North Face, encara que ho sembli)


Impressionant l'aspecte del Ballibierna, a petar de neu.


Finalment, un petit descans en arribar al refugi de Coronas, recollim el material que hi haviem deixat, i continuem avall fins al plà de Senarta a tota castanya on hem deixat el cotxe, i cap a caseta.

L'Aneto es resisteix, però ja veurem qui hi diu l'ultima paraula.... la propera vegada hi tornarem amb reforços.

Aquesta és la versió del blog d'en Carles
i aquest, el seu video