No hem deixat d'estar actius

L'ultima entrada d'aquest blog va ser el 8 de novembre del 2008, i tot llegint-la, m'adono de la gran activitat en muntanya que hem tingut desde aleshores. Amb tanta activitat, el primer perjudicat ha estat el propi blog, que ha quedat totalment desatès. En aquest aspecte és inútil competir amb en Carles, amb qui he compartit la majoria de les sortides alpinístiques, i que ja ha relatat fil-per-randa totes aquestes sortides en el seu blog "El Blog de Ribes", per no parlar dels seus videos, penjats al YouTube.

Han estat gairebé dos anys molt intensos, on gairebé no hem descansat de fer cims, i hem descobert sensacions noves com ara l'esqui de muntanya. Qui ho havia de dir, fa tres anys quan vam veure d'aprop el primer esquiador de muntanya dalt el Puigmal, i pensàvem "uf, que complicat...." i ara, seguim pensant que és complicat -potser encara més del que ens pensàvem- però aqui estem, foques amunt i "menjant" molta neu. El nostre estil encara deixa bastant que desitjar, però ens ho passem d'allò més bé i mantenim viu l'esperit de superació.

L'Aneto finalment va caure! al quart intent, i a l'estiu, però va caure. Va ser una jornada maratoniàna de més de 12h, vam pujar per Corones i vam baixar per La Renclusa. I encara ho vam repetir aquest hivern passat, pujant a l'Aneto amb esquis.

Hem fet canals al Grà de Fajol que quan hi penso, encara busco instintivament el piolet amb la mà dreta per no caure, el Balandrau desde Pardines a l'hivern amb un vent que literalment ens tirava a terra, el Posets dues vegades i que va ser el primer tresmil fet en plè hivern, vam provar sort a l'Aneto un cop més a l'hivern però la tempesta no ens va deixar, vam fer el Pic de l'Estanyó en companyia molt especial, vaig descobrir molta geografía pujant al Mauberme, el Comapedrosa, el Baiau, i vam cremar molta adrenalina esquiant el Puigmal, el Pic de la Mina, la Tossa Rodona, i molt especialment, el Pic de Pessons i l'Aneto. Inoblidables també els "bolos" estivals per Ordesa on vam fer el Monte Perdido, el Cilindro de Marboré, el Casco i totes les clavijes d'entremig, i a les Dolomites amb els seus Piz Boé i Tofana di Rozés. També hem tingut temps d'aprovar assignatures pendents, com ara els clàssics Carlit i la Pica d'Estats.

No es pot negar que hem après molt, i no em refereixo només a aspectes tècnics com ara l'autodetenció amb el piolet, posar friends, calçar-se els crampons en temps rècord ò optimitzar el volum de la motxilla, sinó també en els aspectes humans. Es evident que les amistats forjades ò reforçades a la muntanya, compartint esforços, adversitats, fred, calor, gana, son, alegries, decepcions i temors, tenen una solidesa difícil de superar en altres àmbits de la vida.

Entre muntanyencs, sovint es discuteix si és més important el cim ò el camí, i aquesta és una de les discussions més habituals. Sense desmerèixer ni l'un ni l'altre, jo crec que el més important és la companyia amb qui fas el cami ò el cim. Quantes vegades hem hagut d'abandonar però ens ha quedat un bon regust de boca simplement per haver estat un parell de dies amb uns bons amics? ò quantes vegades hem fet cim en solitari i ens ha faltat compartir-ho amb algú? ò quantes vegades hem desitjat haver fet sols un cim estant amb aquella persona a qui només hem interessat com a mitjà ò recurs per assolir un cim ?

Que no s'aturi el ritme.