No hem deixat d'estar actius

L'ultima entrada d'aquest blog va ser el 8 de novembre del 2008, i tot llegint-la, m'adono de la gran activitat en muntanya que hem tingut desde aleshores. Amb tanta activitat, el primer perjudicat ha estat el propi blog, que ha quedat totalment desatès. En aquest aspecte és inútil competir amb en Carles, amb qui he compartit la majoria de les sortides alpinístiques, i que ja ha relatat fil-per-randa totes aquestes sortides en el seu blog "El Blog de Ribes", per no parlar dels seus videos, penjats al YouTube.

Han estat gairebé dos anys molt intensos, on gairebé no hem descansat de fer cims, i hem descobert sensacions noves com ara l'esqui de muntanya. Qui ho havia de dir, fa tres anys quan vam veure d'aprop el primer esquiador de muntanya dalt el Puigmal, i pensàvem "uf, que complicat...." i ara, seguim pensant que és complicat -potser encara més del que ens pensàvem- però aqui estem, foques amunt i "menjant" molta neu. El nostre estil encara deixa bastant que desitjar, però ens ho passem d'allò més bé i mantenim viu l'esperit de superació.

L'Aneto finalment va caure! al quart intent, i a l'estiu, però va caure. Va ser una jornada maratoniàna de més de 12h, vam pujar per Corones i vam baixar per La Renclusa. I encara ho vam repetir aquest hivern passat, pujant a l'Aneto amb esquis.

Hem fet canals al Grà de Fajol que quan hi penso, encara busco instintivament el piolet amb la mà dreta per no caure, el Balandrau desde Pardines a l'hivern amb un vent que literalment ens tirava a terra, el Posets dues vegades i que va ser el primer tresmil fet en plè hivern, vam provar sort a l'Aneto un cop més a l'hivern però la tempesta no ens va deixar, vam fer el Pic de l'Estanyó en companyia molt especial, vaig descobrir molta geografía pujant al Mauberme, el Comapedrosa, el Baiau, i vam cremar molta adrenalina esquiant el Puigmal, el Pic de la Mina, la Tossa Rodona, i molt especialment, el Pic de Pessons i l'Aneto. Inoblidables també els "bolos" estivals per Ordesa on vam fer el Monte Perdido, el Cilindro de Marboré, el Casco i totes les clavijes d'entremig, i a les Dolomites amb els seus Piz Boé i Tofana di Rozés. També hem tingut temps d'aprovar assignatures pendents, com ara els clàssics Carlit i la Pica d'Estats.

No es pot negar que hem après molt, i no em refereixo només a aspectes tècnics com ara l'autodetenció amb el piolet, posar friends, calçar-se els crampons en temps rècord ò optimitzar el volum de la motxilla, sinó també en els aspectes humans. Es evident que les amistats forjades ò reforçades a la muntanya, compartint esforços, adversitats, fred, calor, gana, son, alegries, decepcions i temors, tenen una solidesa difícil de superar en altres àmbits de la vida.

Entre muntanyencs, sovint es discuteix si és més important el cim ò el camí, i aquesta és una de les discussions més habituals. Sense desmerèixer ni l'un ni l'altre, jo crec que el més important és la companyia amb qui fas el cami ò el cim. Quantes vegades hem hagut d'abandonar però ens ha quedat un bon regust de boca simplement per haver estat un parell de dies amb uns bons amics? ò quantes vegades hem fet cim en solitari i ens ha faltat compartir-ho amb algú? ò quantes vegades hem desitjat haver fet sols un cim estant amb aquella persona a qui només hem interessat com a mitjà ò recurs per assolir un cim ?

Que no s'aturi el ritme.

Invernal al Bastiments

Era un d'aquells diumenges, amb les muntanyes carregades de neu, que no saps ben bé on anar. Com que no teniem ganes ni temps d'anar gaire lluny, ens acostem al Bastiments a agafar experiència invernal. Arribem a una bona hora al refugi d'Ulldeter, des d'on començem a pujar per les pistes amunt.


Però un bon tros abans d'arribar al coll de la Marrana, veiem aquest petit corredor a ma dreta que ens crida l'atenció, i decidim pujar-hi, més que res per provar a veure què tal se'ns donen les pendents nevades.

Començem a pujar. Hi ha un bon gruix de neu però es puja molt bé i no ens enfonsem gaire.


Mica en mica, el pendent es va fent més pronunciat


Aquesta és la panoràmica del nostre recorregut, gairebé desde el final del corredor. Al fons, la vall per on passa el GR-11, cap al Coll de la Marrana.

El coll de la Marrana, vist desde el corredor, en el punt de màxima pendent

Arribant a l'escaló final i ja sortirem del corredor


Ara li toca a en Carles superar l'escaló de neu


Objectiu assolit, ha estat una experiència nova i molt excitant. Ja som al peu del Bastiments, que es veu al fons

I aqui ja som al cim del Bastiments, on el vent bufa fort


Tan fort que dalt la carena es produeixem imatges tan espectaculars com aquesta:


Baixant del Bastiments, tenim la intenció de rematar la jornada fent el Grà de Fajol, però en arribar al coll, el vent fortíssim que gairebé ens tira al terra, ens fa desistir.


La sensació tèrmica deguda al vent és molt intensa:


Al final baixem directes al cotxe, on recuperem forces. Un dia magnífic!

Aneto desde Coronas (2on. intent)

Després del intent fallit del juliol passat, ens disposem a tornar a fallar una altra vegada però en versió invernal. La raó és ben simple: aquesta setmana ha caigut un bon paquet de neu, i sabem que no podrem fer cim, no només pel risc d'allaus, sino per tanta neu fresca i tova que dificulta l'avanç. En qualsevol cas, ens ho prenem com "anem a fer un tomb" i a agafar experoència invernal, provar l'equip, etc.

El divendres dia 7 sortim a mig matí, parem a dinar com uns senyors, i a mitja tarda arribem a Benasque. Lloguem el material que falta (crampons i piolet pel Toni), i ens dirigim al plà de Senarta, on deixem el cotxe. El camping és tancat i estem absolutament sols.


Tal i com tenim previst, a mig camí se'ns fa de nit, alhora que trobem la neu ja ben acumulada a la pista que porta al refugi de Coronas. Tenim un bon clar de lluna, i no necessitem frontals.


Al cap de menys de dues hores, arribem al refugi. No hi ha ningú i prenem posessió del idílic emplaçament.
El refugi és bastant petit, però per als tres en tenim de sobra. A dins hi fa fred i, malgrat que hi ha una bona llar de foc, no en fem perquè sota un metre de neu la llenya no xuta gaire bé...

La teulada del refugi presenta aquest impressionant aspecte. Hi descarreguem uns quants cops de piolet però no aconseguim ni fer-li pessigolles a la gruixuda i dura capa de neu.

Després de fer una mica d'exercici amb el piolet, entrem dins a sopar. Aquesta vegada, en Toni és el que s'ha cuidat millor, i ens ha donat una bona lliçó de com s'ha de cuidar l'alimentació a l'alta muntanya (i si cal dur un panetonne, doncs que hi farem...)

Mentretant, els altres ens conformem amb unes racions més ben estudiades
Una foto abans d'anar a dormir... encara no ho sabiem, però els ratolins que viuen al subsòl del refugi, ja s'estàven llepant els bigotis, esperant a que ens ensobréssim i aixi poder atacar les nostres provisions. Sort que en Carles, que feia la primera imaginària, estava a l'aguait...

Entre el fred, els ratolins, i altres bestieses, la nit ja ha passat ben ràpida, i a quarts de sis ja estem equipats, a punt de pujar cap amunt...
Comencem a pujar cap a la nostra primera fita en el camí: l'Ibonet de Coronas. Al principi ens costa una mica trobar el camí, ja que amb la neu no es distingueix prou bé el recorregut, i ens enfonsem a la neu que és molt tova.

Pel camí es va fent de dia, i la claror ens deixa entreveure el paquet de neu que hi ha pels voltants


Ens costa una bona suada i posem a prova la nostra moral i paciència, però arribem al Ibonet de Coronas. Ha estat més dur del que pensàvem.


Més amunt, la cosa millora, al no haver-hi tanta roca. No obstant, l'avanç és penós i sovint tenim neu fins als genolls...


...i de vegades, fins més amunt i tot!!



Veient l'hora que és, decidim matar-ho al Ibón inferior (2600 mts), per arribar a una hora prudencial al cotxe. Fent un petit càlcul, veiem que per arribar fins aqui, hem trigat gairebé el triple de temps que l'altra vegada, sense neu. En aquest punt, ens atrapen les úniques persones que hem vist en els dos dies que portem aqui dalt. Son tres nois madrilenys que pujen fort, en part perquè els hem obert una bona traça a la neu. Ells continuen més amunt i fan la canal que els porta directament al Ibón superior.


Ja de baixada, l'Ibonet de Coronas, presenta aquest aspecte tan gèlid


Per baixar més ràpid, fem un "cul-i-baixa" molt divertit i, malgrat que la neu és tova, agafem una bona velocitat.


Però la baixada s'acaba ràpidament i hem de tornar a pujar (aquesta foto no és de cap anunci de North Face, encara que ho sembli)


Impressionant l'aspecte del Ballibierna, a petar de neu.


Finalment, un petit descans en arribar al refugi de Coronas, recollim el material que hi haviem deixat, i continuem avall fins al plà de Senarta a tota castanya on hem deixat el cotxe, i cap a caseta.

L'Aneto es resisteix, però ja veurem qui hi diu l'ultima paraula.... la propera vegada hi tornarem amb reforços.

Aquesta és la versió del blog d'en Carles
i aquest, el seu video

Matagalls pel Coll Pregón

Doncs, si... gairebé fa vergonya dir-ho, però encara no havia estat mai al cim del Matagalls. Com a molt a prop, vaig estar a la sortida de la Matagalls-Montserrat del 2007, però això ja és una altra història.

No estava planejat, però últimament les coses van així... es va suspendre el segón atac al Mauberme per raons meteorològiques i per calmar la nostra set de muntanya, vam commutar la pena per un Matagalls en petit comitè, malgrat el mal temps i la pluja. Erem la Bego, en Ferran i jo mateix.

Després de trobar-nos a Viladrau, vam anar amb cotxe fins al coll de Bordoriol, on hi ha un bon aparcament. Això és al PK 3.5 de la carretera GIV-5201, de Viladrau a Santa Fe.
Al costat de l'aparcament, hi ha una pista que surt en direcció SW, que va pujant fins a una petita esplanada on hi ha petita imatge.

El cami es fa aleshores més estret i en pocs metres trobem una bifurcació. Tots dos camins van al Matagalls, indicats per sengles rètols. Nosaltres agafem el de l'esquerra. Cal segui el camí principal que, en un moment donat, es bifurca. Agafem el trencant de l'esquerra que puja amunt.

A pocs metres del Coll Pregón, sota la boira

En 30' arribem al Coll Pregón, ja fora del bosc i en un prat amb una fita de pedra al mig. Cal agafar el camí que s'endinsa al bosc per la dreta. Anem carenant per dins el bosc i en poca estona en sortim, donant pas als prats. Ja tenim el cim a la vista, i sense ni despentinar-nos.

Aquest lloc em vam batejar com "el cementiri dels arbres"

Tota la vall és coberta per la boira, però potser és encara més bonic que en un dia clar... si més no, més original. Amb la boira, però, cal anar amb compte perquè es pot ficar dins el cervell... ò almenys això diuen.

Mirant a Groenlàndia, a mig camí de l'infinit...

St Julià de Ribelles desde Vila-roja (Vallespir)

Tracks pel GPS disponibles aqui.
Més informació sobre el format del fitxer de tracks.

Aquesta vegada em decideixo a atacar la zona de StJulià de Ribelles (Alta Garrotxa) desde el nord.

Apart de tastar nous senders, intentarem trobar una via més ràpida d'aproximació a aquesta zona, que la de Sadernes i St Aniol. Segurament haurem de fer més estona de cotxe i més quilòmetres, però potser hi guanyarem en temps.

El punt més proper per arribar-hi en cotxe convencional, sense embolicar-se per pistes i camins forestals, és desde la localitat de Vila-roja, a la comarca del Vallespir de la Catalunya nord.

Per arribar a Vila-roja crec que el millor és anar en direcció nord per l'AP-7 ò la N-II, direcció La Jonquera. Si venim per l'AP-7, sortirem per la sortida num 3 i continuarem per la N-II uns 5 quilòmetres més en direcció La Jonquera, fins arribar a un trencant a mà esquerra, que agafarem en direcció Maçanet de Cabrenys/Darnius. Creuarem Maçanet i seguirem per una ampla carretera en direcció a la petita localitat de Tapis, i continuarem cap a la frontera, que creuarem. Ja en territori francès, la primera població que trobem és Costoja i, 3,3 quilòmetres més endavant, una mica abans d'arribar a St. Llorenç de Cerdans, hem de trencar a l'esquerra, direcció Vila-roja (Vilerouge).

Un quilòmetre abans de Vila-roja, en un revolt a dretes on hi ha un pont estret, agafarem una pista asfaltada que puja a mà esquerra. En un quilòmetre arribem a una petita esplanada on hi ha unes bústies i l'asfalt s'acaba. És el Plà Castanyer, i aqui és on haurem de deixar el cotxe. Hem trigat 1h30' desde Vidreres (2h20' desde Barcelona).

El camí segueix la direcció de la carretera i és una pista forestal que va baixant. Arribem en un lloc on la pista fa un revolt tancat a l'esquerra (00:15), i hi ha una petita esplanada a ma dreta amb una cadena. Deixarem la pista en aquest punt i creuarem la cadena, que és precisament la frontera.

Al cap de poc, la pista s'acaba davant una reixa d'una casa (00:20), creuarem un petit rec que ens queda just a la dreta de la reixa, i hem de trobar un sender estret que ens deixa, en un parell de minuts, al famós Hostal de La Muga. Aquest indret, ara en un lamentable estat, era un lloc estratègic de pas obligat, on s'hi podia trobar allotjament, queviures, etc fins la dècada dels anys vuitanta.

Hostal de La Muga

Creuat l'Hostal, trobem una pista prou ampla, que seguirem a mà esquerra, cap avall. En poca estona creuarem La Muga. Aquest riu serveix per delimitar la frontera una metres més avall, i no deixa de ser curiós que la frontera passi per una vall, quan estem acostumats a que passi pels cims de les muntanyes i les carenes.

Continuem per la pista i, abans del torrent de St Corneli trobem un petit prat a mà dreta (00:27). Hem de deixar la pista i creuar aquest prat. En pocs metres arribem a les runes de l'ermita de Sant Corneli.

En aquest punt cal localitzar el sender que puja al Màs Sobiràs. En aquest indret hi ha dos senders, poc visibles desde el mateix prat ja que es perden en l'espessor del bosc. Cal situar-se d'esquenes a la porta de l'ermita i agafar el cami de la dreta, amb marques grogues. L'altre camí esta marcat de color verd i taronja i creua el torrent, en canvi el camí bó no el creua.

El sender, molt ombrívol, puja amb una pendent moderada pel marge esquerre del riu. Cap al final, una vegada hem sortit del bosc, el sender es perd una mica i es confón però si estem atents a les marques grogues, no hi ha d'haver cap problema.

Arribem a una pista forestal (00:55), la que va de Bassegoda a l'Hostal de La Muga, la seguirem a l'esquerra durant un escassos 30 metres, i de seguida la deixarem per creuar un prat a ma dreta, on encara hi tenim marques grogues. A la vista, dalt del prat, hi veiem el Mas Sobiràs, actualment utilitzat com a refugi de bestiar.

Aviat arribem a un lloc on les marques indiquen dos camins possibles (1:00). En aquest punt tenim el Mas del Sobiràs a l'esquena i el bosc davant nostre. El cami de la dreta puja al Puig del Casso, i el de l'esquerra va cap a Ribelles, en direcció W/SW.

Realment val la pena fer aquest sender, estret, sinuós i molt entretingut, alhora que molt ombrívol. En algun moment trobarem un mirador des d'on podrem veure l'ermita de Sant Julià de Ribelles, el Puig del Bassegoda al fons i el Puig d'en Coll.

El sender entronca amb un altre sender que baixa i en pocs metres va a parar a una pista ampla (1:25). Baixarem a l'esquerra i en cinc minuts (1:30) arribem a Sant Julià.

La tornada es pot fer pel mateix camí ò, si hi ha temps, es pot pujar al Puig del Casso i tornar a baixar per la vessant del Màs Sobiràs.

Una vegada arribem al cotxe, val la pena fer una curta visita al bonic poble de Vila-roja, el més meridional de l'estat francès.

Si comparem aquesta aproximació amb la via de Sadernes-St Aniol-Ribelles, aquest camí ens permet arribar una hora abans a Ribelles, a canvi de fer més quilòmetres de carretera.

Via Vila-roja:
Cotxe : 1h30, 120km, 18€
Caminada: 1h30'
Total : 3h

Via Sant Aniol: Cotxe: 1h, 77km, 10€
Caminada: 2h55'
Total: 3h55'

A l'anada, abans d'iniciar el camí de Ribelles, vaig intentar arribar al Plà de La Muga, just a la frontera, sota el Puig de La Llibertat. Per això, una vegada en el Hostal de La Muga, vaig seguir la pista a la dreta, cap amunt. Al cap de 300 metres trom un trencant ample a mà dreta que puja recte amunt. El seguirem, i anem pujant 2,1 km més fins que la pista s'acaba.

En aquest punt trobem la Muga, que aqui presenta un llit de marcat color rogenc. El camí es perd i l'unica alternativa, no gaire costosa, és remuntar el riu pel llit sec. Quan jo hi vaig passar estava força net, i s'hi podia caminar bé. En algun punt s'ha de grimpar per salvar les roques i els salts d'aigua, però és relativament fàcil. Molt millor que anar pel bosc, molt brut i perdedor. En un moment donat, però, com que no veia gaire clar que pogués remuntar el riu fins dalt del plà de La Muga, vaig decidir tornar enrere.

El riu Muga, gairebé impracticable per la vora en aquest punt

En canvi, cercant ressenyes per Internet vaig veure que efectivament s'hi pot arribar. Cal remuntar per dins el riu fins un cert punt, on se surt del bosc, aleshores es pot continuar pel marge esquerre del riu fins a dalt. Un altre dia serà...

El Posets desde la vall d'Estós

Sense renunciar al cim més alt dels Pirineus, l'Aneto, que vam haver d'abandonar pel mal temps ens decidim ara a fer el segón cim més alt: El Posets ò Pic Llardana.

Com que en Carles ja va fer el Posets el juliol passat desde el refugi d'Angel Orús (vessant sud), aquesta vegada ho provarem desde el refugi d'Estós, al nord-est del cim.

Arribem a Benasque cap a mig matí i ens dirigim a l'entrada del camping Ixeia, que passem de llarg i seguim el camí fins una mica més amunt on hi ha un aparcament. A les 12:45 començem a enfilar la pista que puja al refugi d'Estós. El camí està molt ben acondicionat, és ample i gairebé ni s'enfangen les botes. Ideal per a dominguerus...

En el sender que puja a Estós

La cabanya del Turmo, a mig camí d'Estós

El refugi d'Estós

Arribem al refugi d'Estós a les 15:30, on dinem una mica abans de continuar el camí de debò. El temps encara aguanta, hi ha núvols però predomina el sol. Sortim del refugi a les 16:15, en direcció oest, per l'esquerra del refugi. El sender baixa cap a la vorera esquerra del riu, i hem d'anar a buscar un pont de reixa metàl.lica, a 500 metres del refugi. Creuem a la banda dreta del riu i seguim les fites, que n'hi han poques.

El pont metàl.lic per creuar el riu

De vegades el camí es perd bastant, sobretot perquè es confón amb els propis senders que fan les vaques i que no duen enlloc. Vam caure en un d'aquests camins i després d'una bona estona ens adonem que el camí s'acaba en un marge molt incòmode i hem de desfer gairebé tot el camí. I, per si fós poc, comença a ploure... Amb la tonteria, perdem gairebé una hora per sortir d'aquella trampa.

Cap a les 18:00, retrobem el cami amb les seves fites, que segueix estrictament en direcció oest.
El sender va fent un pendent cada vegada més pronunciat, i a estones cal buscar les fites perquè algunes no son gaire visibles. No para de ploure, tot i que és una pluja fina, intermitent. El problema és el vent, que cada cop és més fort i a rafagues.

A les 19:30 decidim acampar, el problema és: "ón acampar?"... som a 2370 mts i encara hi ha herba, però el terreny és molt accidentat, amb pedres per tot arreu i no hi ha un metre quadrat de terreny que sigui plà. Estem més de mitja hora donant voltes, decidint quina és la pitjor de les ubicacions, i no n'hi ha cap que faci el pès. Comença a fer-se fosc, fa fred i s'ha de prendre una decisió ja mateix...

Al final ens quedem amb el lloc menys pendent que trobem, però tot i així és molt incòmode. Passem una bona estona desenterrant les pedres que sobresurten de l'herba, i creiem que les pedres no seran un problema. Per sort, en aquest punt estem una mica arrecerats del vent.

Muntada la tenda (una Quechua Ultralight T2), ens consta un munt entrar-hi, per la forta pendent però amb el fred, qualsevol lloc és bò. Sopem ràpidament mentre el vent no para de sacsejar la tenda en totes direccions. Segueix plovent.

Pinten bastos per fer el Posets l'endemà si el temps no millora... a les nou ja estem en posició de dormir. Surto un moment a rentar-me les dents i veig que la pluja ja s'ha tornat aiguaneu. La tenda i el terra esta coberta per una fina capa de gebre, i això que tot just acaba de fer-se fosc, i amb el vent, la sensació de fred és brutal.

Passem la "nit del lloro"... més ò menys. Amb el pendent, costa mantenir una posició estable dins la tenda. El vent no para de sacsejar la tenda tota la nit, i de vegades sembla que ha d'arrencar el vol pendent avall...

L'endemà el temps no millora. Fa molt fred, tot esta glaçat i plovisqueja. Més amunt hi ha poca visibilitat pels núvols baixos. Rès, un altre fracàs, esmorzem com podem, desmuntem el campament i cap avall.

Ha nevat durant la nit. Les primeres neus de la temporada?

Arribem a Estós en 1h15', i el temps millora una mica. Desde allí, cap avall i fins el cotxe sense parar.

Com diu un muntanyenc famós, últimament potser no fem cims, però fem moments, moments i situacions per no oblidar.

Per a més realisme, aqui teniu un enllaç a video que va fer en Carles:
http://www.youtube.com/watch?v=FzlBkx6vAAU

Ho tornarem a provar (però se'ns gira la feina...)

Baixant d'Estós, amb el refugi al fons

El Puig del Casso desde Sant Aniol

Tracks pel GPS disponibles aqui.
Més informació sobre el format del fitxer de tracks.

Avui he pujat al Puig del Casso, un dels cims de l'Alta Garrotxa més desconeguts, probablement per la seva poca altitud (1187 mts), però amb una vista excepcional en totes direccions, des dels Pirineus Orientals fins al mar. A més, em servirà per descobrir part del camí que duu a La Menera, creuant la frontera amb França i que properament faré sencer.

La ruta prevista surt de Sadernes, passa per St Aniol, el Pujant d'en Llebre, St Julià de Ribelles, La Creu de Ferro i el Puig del Casso. Hi hauria alternatives probablement més curtes, per exemple desde l'Hostal de La Muga, però prefereixo passar pel pujant d'en Llebre per l'espectacularitat de les vistes.

Com sempre, deixo el cotxe en el aparcament del Pas dels Aures, la qual cosa m'estalvia 30 minuts de pista, bonica, però que ja em sé de memòria. L'aparcament és buit i començo a caminar a bon ritme cap a Sant Aniol, on hi arribo al cap d'una hora exacta (1:00).

Sant Aniol vist desde el pujant d'en Llebre

Descanso 10 minuts prop de la font i pujo pel sender que passa entre l'antic refugi i l'ermita. M'he de descalçar per creuar la riera, ja que baixa força plena. El camí, amb una bona pendent i que va fent ziga-zagues, es pot fer a bon ritme. En 10 minuts (1:20) arribo al Collet de Clarioles. Aqui s'ha d'agafar el corriol de l'esquerra. En aquest punt, en una roca, hi ha una inscripció amb pintura vermella que diu "La Menera 4h30"... no puc evutar riure, ja que ho trobo una mica optimista.

Ben aviat el camí puja molt dret, i cal fer servir les mans en alguns punts. Es important no perdre de vista les marques grogues i alguna de vermella, més desdibuixades. Ara ja ens ho hem de prendre amb calma. A mida que guanyem altura, el camí es va tornant espectacular i en certs moments esdevé un cornisa penjada per sobre la cinglera. No és difícil i només cal anar amb compte de no ensopegar.

Espectacular vista de la riera de Sant Aniol, per on he pujat

El sender esdevé estret i molt variat

En 20 minuts (1:40) el camí es divideix en dos: el de l'esquerra baixa i el de la dreta segueix pujant. Continuo pel de la dreta amunt. Després de 15 minuts (1:55) arribo a les runes de Can Llebre, distingibles per unes antigues feixes delimitades amb pedres. En aquest punt, on el bosc s'aclareix una mica, cal deixar el corriol i pujar per la dreta amunt, creuant les feixes. Seguirem només les marques grogues, ja que les vermelles segueixen pel corriol principal.

Més endavant trobem el pas del Llebre, que és un punt on cal fer una grimpada per salvar un marge d'uns tres metres. Es fàcil i hi ha prous llocs on agafar-se. Si s'hagués de baixar per aquest punt només caldria vigilar on posem els peus, però no hi ha d'haver cap problema. Seguim el sender amunt durant uns 20 minuts i arribem (2:15) a una pista, en un revolt tancat d'aquesta. Ara cal seguir cap a la dreta, en direcció a Sant Julià de Ribelles. El cap d'uns 15 minuts (2:30) podem agafar una drecera a mà esquerra en un punt on la pista creua un torrent, que ens estaviarà una bona marrada. Tornarem a retrobar la pista, que seguirem cap a l'esquerra, i arribarem a una cadena que ens franqueja el pas (2:50). Just en aquest punt a mà esquerra surt un corriol que es fica dins el bosc i que, en 5 minuts ens deixa a Sant Julià de Ribelles (2:55). Abans, però haurem retrobat la pista principal un altre cop, que seguirem també a l'esquerra.

Avui, la porta de l'ermita de Sant Julià era oberta...

Darrere del rètol de Sant Julià continua la pista, barrada per una altra cadena, que s'enfila recte en direcció nord-oest. Al cap de 150 metres, deixarem aquesta pista per un corriol que surt a mà dreta en un petit collet. Encara estem seguint les marques grogues. En pocs metres hi ha una bifurcació de camins, tots dos marcats amb marques grogues i amb una 'T' groga al mig. Dedueixo que he d'agafar el de l'esquerra, que puja cap amunt. Imagino que el de la dreta deu anar al Mas Sobiràs, però no ho tinc clar.

Ara la pujada és molt pronunciada, i cal fer servir les mans de tant en tant. Cal anar alerta de no despistar-se ja que el sender es confón amb la vegetació i sovint es perd. Hi ha marques suficients, però cal estar a l'agüait.

Després de mitja hora de sortir de Ribelles (3:25), arribem a una clariana del bosc en un coll, on veiem que les marques grogues es tornen a bifurcar (es veu que no hi havia pintura d'un altre color...). El camí de la dreta baixa i el que segueix recte puja ben dret. Evidentment, hem d'agafar el que va recte. A partir d'aquest punt, la pendent és cada cop més forta i cada cop fa més calor, ja que hi ha menys arbres.

En 25 minuts arribem al cim, gairebé inesperadament, ja que el cim és força rom i cada vegada hi ha menys pendent fins que trobem la curiosa fita que hi ha en el cim del Puig del Casso (3:50).

La Mini-fita dalt del Puig del Casso

La vista és espectacular, i crida l'atenció una franja de terra vermellosa en direcció nord-oest, prop del naixement de la Muga. Es en aquesta direcció on caldria seguir el cami que ens duria fins a La Menera, però això sera un altre dia.

Faig la tornada pel mateix camí fins a Ribelles, però en arribar a la primera cadena que he trobat en pujar, no segueixo per la pista, sino que la creuo i segueixo per un sender que passa pel coll de la Bassa, el plà Ballador, i tornant al Coll de Clarioles i Sant Aniol. Bàsicament es tracta de salvar el Puig d'en Coll per la banda est.

En el Coll de la Bassa m'enduc un bon ensurt, ja que sento el roncar d'un parell de porcs senglars a pocs metres, just darrera dels arbres que tinc a la meva esquerra. M'aturo de cop i penso que segurament me'ls trobaré de cara en el proper revolt del camí, i això no els faria cap gràcia ni als porcs ni a mí. Amb tots els respectes pel regne animal, ara tampoc seria el moment d'iniciar un diàleg d'allò més porcí amb aquestes bésties. Decideixo picar de mans, treure'm el xiulet de la motxilla i xiular ben fort. De seguida, sento un fort soroll de branques i com el ronc dels porcs s'allunya a tota velocitat. Ara ja puc continuar el meu camí, sense deixar de bufar el xiulet de tant en tant, per si de càs.

La balma dels Ribellencs, en el camí de baixada

La baixada, la faig en 2h 45' fins al Pas dels Aures, sense novetats.

El temps total va ser de 8h10', incloent-hi 1h15' en descansos.

Nota: els temps esmentats entre parèntesi no inclouen descansos.