Focs de Sant Joan al Canigó

22 de Juny del 2008

Per tercera vegada pujem al Canigó, i per primer cop, jo hi pujo en aquesta diada dels focs de Sant Joan on s'hi apleguen milers de persones durant aquest cap de setmana que aquest any, a més, cau en pont. M'he afegit al grup dels Vitraris de Vidreres, que pujen cada any al Canigó a contribuïr deixant-hi un farcell de llenya, i a recollir la flama en fanalets i dur-la a Vidreres per encendre les fogueres. Enguany celebrem els 25 anys d'aquesta tradició.

En aquestes circumstàncies tan particulars, no es tracta de fer muntanya en el sentit estricte de la paraula, sino més aviat d'una peregrinació, que ja esta bé de tant en tant. Un rotllo diferent, però perfectament vàlid, sota el meu punt de vista. Cal afegir-hi que pujar al Canigó desde el refugi de Els Cortalets és prou senzill, amb un desnivell que no arriba als 800 metres, que es fan a peu plà i sense cap pas complicat, simplement que és una pujada continuada que es fa més empinada a mida que ens acostem al cim.

Per arribar al Canigó hi ha una bona excursió en si. Cal creuar la frontera per La Jonquera (AP-7) i continuar direcció Perpinyà per l'A-9 fins a la sortida de Perpinyà Sud, on seguirem les indicacions cap a Prada de Comflent per la N-116, que és una autovia de doble carril gairebé fins arribar a Prada. Abans d'arribar a Prada, hem de deixar la N116 poc després d'haver-se convertit en una carretera secundària i havent passat el poble de Marquixanes. Cal trobar un trencant a mà esquerra que indica "Los Masos". Es una carretera local, a estones estreta que creua la població de Llorac fins arribar a Villerac. Després de Villerac, l'asfalt continua encara un quilòmetre escàs, però a les afores ja es converteix en pista de terra, primer prou ampla i ràpida, però la major part del recorregut és pedregosa i lenta, així durant 22 kms fins al refugi de Els Cortalets a la cota 2000 mts. Un turisme normal hi pot arribar, però cal armar-se de paciència, i anar salvant lentament els sots, reguerots i nombroses pedres que trobarem. Hi ha també algun pas estret on cal anar controlant si vé algun cotxe de cara, però hi ha suficients llocs on arraconar-se. Vam trigar 1h10' en fer tot el tram de pista. La circulació per la pista esta prohibida en els mesos d'estiu i especialment per la nit tot l'any i fins 24 hores després de ploure.

Uns dos quilòmetres abans del refugi ja trobem els cotxes aparcats a banda i banda de la pista i decidim aparcar on podem, en una pista secundària amb un terreny una mica complicat per maniobrar. Molt a prop hi tenim suficients prats d'herba i pastures on plantar còmodament les tendes. Bé, totes les tendes, excepte la T2 Ultralight que estreno avui i que costa de muntar el primer cop, fins que no he provat dues o tres maneres de fer-ho. Realment, n'hi ha per penjar al que ha fet el manual de muntatge, que es redueix a sis dibuixos insuficients.


Hi ha moltes tendes però força separades i no hi ha sensació de massificació, es respira un bon ambient.

Després de la posta de sol, sopem i fins l'hora de dormir veiem el Canigó il.luminat amb les llanternes de tota la gent que ha decidit pujar al cim de nit, per recollir la flama que s'ha custodiat durant tot l'any al castell de Perpinyà.

Desde la font de la Perdiu i ja per sobre dels núvols

Pujem a la pica en Carles, En Joan, la Rosa, l'Estel (de només 8 anys) i jo. La pujada no té cap secret. Inicialment cal seguir les marques blanques i vermelles del GR-10 però que deixarem a la dreta al cap de uns 20'-30' per seguir les marques grogues que van a la pica. Poc després del desviament hi ha la foint de la Perdiu (que sempre havia trobat seca, excepte avui que raja generosament), i es tracta d'anar seguint el sender, ben delimitat. L'ultim tram es camina sobre roques però prou ben delimitat. Arribem 1h38' després de sortir del refugi, i sense apretar gaire.

El nostre farcellet de llenya dels boscos de Vidreres

La foguera dalt de la Pica del Canigó, a punt per encendre's aquesta nit.

La representació de Vidreres, excepte un servidor que tira la foto

Dinem i baixem, no sense abans localitzar la "xemeneia" que és una petita canal per on puja la gent que vé del camí de Marialles, que ataca el cim per la vessant sud. Desde el cim, podem localitzar la xemeneia per unes marques grogues, a prop d'una talaia encerclada de pedres per fer vivac. Però no veurem la xemeneia fins que no hi siguem a sobre. No sembla gaire complicada, i això que la miro desde dalt, desde baix deu fer encara menys sensació. En qualsevol cas, la primera vegada s'hauria de fer pujant, per provar-ho.

Detall de l'entrada de la xemeneia, amb les marques grogues per localitzar-la

En 1h15' arribem a baix al refugi sense aturar-nos, només per refrescar-nos a la font.
La baixada amb cotxe per la pista és més ràpida que la pujada, una hora tot i que trobem una màquina de triturar arbre emmig del cami que ens bloqueja el pas durant 5 ò 10 minuts.