Aneto desde el refugi de Coronas

Doncs ja ha arribat la travessa estrella de la temporada, per la qual ens hem estat entrenant últimament: l'Aneto. Hem decidit pujar-hi per una via molt menys freqüentada que la de La Renclusa, i fer-ho desde el refugi de Coronas. A més, diuen que la ruta és més variada i bonica. Aquesta vegada també s'hi ha apuntat la Nere, a més del trio habitual, en Carles, en Toni i jo. Decidim també aplicar la tàctica de sortir ja el divendres, aproximar-nos, acampar i fer el gruix de l feina el dissabte, que ens ha anat molt bé fins ara.

En Carles i jo sortim de Castellbisbal a les 16:00 en punt i arribem a Benasque sobre les 19:15. Una vegada creuat Benasque, cal seguir per una carretera que porta en direcció a les pistes de Cerler, però sense desviar-nos. Al cap de pocs quilòmetres, hi ha una pista que baixa a mà dreta, amb un rètol que indica "Vallibierna". Baixem per aqui i en uns 200 metres arribem a l'entrada del càmping i un petit lloc on deixar el cotxe.

Com que l'ultim bus surt a les 17:30, hem de fer els 8 kms de pista a peu i amb doble ració de crampons, ja que en Toni i la Nere ja han pujat abans amb l'autobús i no en duen. A les 19:40 començem a caminar pista amunt i en una mica menys de 2 hores arribem al refugi de Coronas, que esta en prou bon estat. Ja fosqueja i no ens podem entretenir gaire més, hem de seguir fins a l'iboncet, on els altres ens esperen acampats desde fa hores.

Només hi ha tres persones en el refugi, comptant un "manyo" molt simpàtic i xerraire que ha pujat amb nosaltres tot el cami i que ens indica, amb no gaire precisió, per on es puja a l'iboncet. Amb tant poca precissió que enfilem per un corriol estret i poc definit que va pel marge esquerre del riu. Després ens adonariem que el cami bó puja pel marge dret del riu i que s'agafa al costat mateix del refugi, i que és molt ample i recte.

Al cap de pocs minuts perdem el sender, per la foscor, i ens trobem dins un bosc impracticable, on hem d'anar esquivant trons i roques i que puja molt dret. Ara ja és negra nit i, pitjor encara, cap a ponent sembla que el cel esta molt cobert i fins i tot es veu algun llamp en la distància. Ens "calcem" els frontals, engegem el GPS i sort que abans de sortir de casa em vaig descarregar uns tracks que ens serviran de guia. En concret, em proposo anar directes a un waypoint que tenim a uns 200 metres d'on som ara. No veiem res i hem de passar per sota de troncs caiguts, mentre els llamps es van acostant. Al cap d'uns minuts trobem el sender, més o menys on tenia el waypoint marcat... salvats!, ara ja posem la directa cap amunt i el sender, excepte algun punt on sembla que es perdi en la foscor, és molt més clar que a l'inici.

Pel camí que no tocava

Tot plegat hem perdut un quart d'hora en sortir del merder, més una hora de forta pujada. En un moment donat, sortim de la boscúria i arribem a un plà. Com és fosc no sabem exactament on estem, però sentim la cascada per on desguassa l'iboncet, o sigui que suposo que hem arribat. Comencen a caure gotes i anem d'un costat a l'altre biscant la tenda del Toni, però no la veiem per enlloc, la qual cosa ens sembla impossible. Amb els trons a sobre, decidim acampar allà mateix i ja el buscarem demà... però abans bufo el xiulet ben fort, apaguem els frontals i de seguida veiem uns llums a l'altra banda del ibon, que no podem creuar. Ens fem senyals amb les llums i muntem la tenda.

Cinc minuts després de muntar la tenda cau la tempesta amb ràfagues de vent que mouen la fràgil tenda a banda i banda, mentre el soroll de l'aigua és enxordador. Salvats per la campana, un altre cop!. Entre una cosa i l'altra, passen de les 12 de la nit, sopem i ens posem a dormir sota l'escàndol de la tempesta ò, almenys, a intentar-ho.

L'endemà ens llevem a quarts de 6, i amb la claror del dia veiem on vam anar a petar la nit abans, el Toni flipant, ens crida desde l'altra banda "com ho heu fet per arribar a l'altra bandaaaa?". Després d'esmorzar i desmuntar el campament, comencem a pujar el cami a les 7:00. El cel esta molt cobert, però no plou.

El campament, a punta de clar

El cami puja per la dreta de l'iboncet, seguint el cami oficial que puja desde el refugi de Coronas pel marge dret del riu. La pendent és forta en aquest punt i, per error, acabem pujant una mica més del compte, per sobre del Ibón del Medio. Cal anar a buscar un pas de roques, en forma de pont, just en el desguàs del Ibón que ens permetrà creuar a l'altra banda del riu. Son les 8:30. Si haguéssim encertat el sender de pujada, hauriem anat a parar just en aquest pas, per una escletxa entre les roques.

Baixant a trobar el pas sobre el desguàs

El camí és ara més planer, i va vorejant l'Ibon en sentit antihorari. Pel contrari, les traces que tinc en el GPS van rectes en direcció nord i passen per una canal que ara esta impracticable per la neu, per tant, hem de fer aquesta marrada. Arribats a l'Ibon de l'Araguells ja trobem la neu i hem d'anar amb compte quan creuem els torrents, ja que per sota la neu hi ha aigua. En acostar-nos al Ibón del Aragüells, girem en direcció E, per una explanada de lloses de roca i amb relativament poc desnivell, esquivant els ponts de neu sobre els torrents. A estones tenim boira, i ens començem a mirar els uns als altres.

Aguantarà el meu pes...?

A les 9:30 tornem a caminar per sobre les traces del GPS, fem alguna marrada innecessària, passem per zones de vivac, i anem a buscar una canal molt ampla, gairebé una petita vall, que no veiem directament desde on estem, ja que queda orientada a 90 graus de la nostra trajectòria. Un cop hem fet aquest gir, ja veiem tot el que hem de pujar. En aquest punt tot esta cobert per la neu i ja si que ens hem de calçar el crampons. Son les 10:00.

L'Ibon superior

Hem de pujar tot això!

Pujem per la vall on la pendent cada vegada és més forta. Aqui no som prou hàbils i sortim del canal cap a una zona de roques on la pendent encara és més forta. Les traces del GPS continuen més amunt i giren a l'esquerra, on la pendent és menor, i arriben a un altiplà. Davant nostre tenim la paret que hem de salvar fins al Coll de Coronas, estem a 3050 mts, son les 11:30 i ens queden 150 mts de desnivell fins al coll. De sobte, comença a ploure, i a tronar fort. Ho debatim una mica, però a la que la pluja es converteix en calabruix, ja ho tenim clar. Cap avall! quina merda! ara fa molta fred, i d'entre les roques i la boira, apareix una motxila enorme i, a sota, el "manyo" que ens vam trobar ahir, com una aparició. El saludem efusivament, mentre ens posem els impermeables a corre-cuita. Ell també decideix tornar cap avall, sense abans deixar anar un típic "hombre, en situaciones peores hemos estado" deixant clar que allò no l'impressiona, però que "subir pa ná es tonteria...". La gossa que porta sembla que també hi esta d'acord.

Això empitjora...

Baixem a tota castanya, ajudats pels crampons i desfem tot el cami que tant ha costat pujar. A partir d'aquest punt, la pluja ja no ens abandonarà en tot el dia, fins que a les 14:15 (2:45 després) arribem al iboncet, on ens cau una bona pedregada per acabr-ho de rematar, amb pedres de la mida de cigrons. Amb aquest tamany, un ja s'ha de protegir el cap.

Amb la cua entre cames...

Retirada!!

Dinem una mica i a les 15:00 baixem cap avall, ara pel camí correcte a veure si arribem a agafar l'autobús que surt a les 16:00, i que no para de ploure....

Per acabar-ho de rematar, una bona pedregada de record...

Arribem al refugi de Coronas a les 15:40, i la parada de l'autobus esta a petar de gent, sort que al final venen dos autobusos.

Malgrat no haver arribat al cim i el mal temps, ens ho hem passat força bé, amb ganes de tornar-hi ben aviat.

Enllaç al blog d'en Carles, amb la seva versió dels fets...